Publicitat
Publicitat

Fora de Test

La Santa Aliança

Celles alçades . A partir del 2012, si no hi ha una sorpresa, el futur de l'economia espanyola estarà en mans del PP i de CiU, dues formacions de centredreta distanciades per raons d'antagonisme nacionalista. Ara, les elits econòmiques d'aquí i d'allà volen que aquesta distància s'esvaeixi. Saben que hi ha molt en joc, que la recessió econòmica no afluixa... i saben també que alguna cosa s'està movent a Catalunya; ho saben des de fa més d'un any. La manifestació multidudinària del 10-J i l'expansió sobiranista van fer alçar moltes celles il·lustres. Es va produir una reacció visible, airada i visceral per part de la inefable caverna. Però també hi va haver una reacció d'una altra mena, més silenciosa, més intel·ligent i de més llarg recorregut. La facció més lúcida de la dreta política i econòmica va veure clar que Catalunya s'allunyava cap a un destí incert, i encara pitjor, que CiU podia veure-s'hi arrossegada. Havien d'evitar-ho.

Rajoy marca el to . La CiU pactista, la del peix al cove, és la clau de volta de l'estabilitat política a Espanya, i la garantia d'una futura majoria de centre-dreta. Calia retornar-la al camí del seny constitucional. I aquesta vegada no es podia fer amb el garrot, sinó amb la pastanaga. El PP ha après dels errors passats... O simplement s'acosten eleccions. Rajoy ha donat una ordre inequívoca: prou parlar de l'Estatut i de la immersió lingüística. Els barons autonòmics -especialment Feijóo i Sánchez-Camacho- ajuden a modular un nou discurs. La FAES pot dir missa, però la prioritat de Rajoy és assegurar-se el suport de CiU i apartar-la de la temptació sobiranista. Així, el futur inquilí de la Moncloa es proposa harmonitzar el mapa autonòmic; però també reformar el Senat, potser amb el suport del PSOE. I si Catalunya demana el concert, oferirà el millor dels seus somriures i " escuchará atentamente ", com ja va anticipar a tota portada a La Vanguardia . Això no enganyaria ni el més ingenu dels convergents, però cal tenir en compte el factor Duran i Lleida. A Duran li toca recórrer l'altre tros del camí. Ja ho està fent, com a plenipotenciari de la Generalitat a Madrid, sense que ningú a la federació li posi traves. Duran marca el to, nomena alts càrrecs, fa anuncis en nom del Govern i es contradiu amb Mas o amb Pujol sense cap mania. Respectat a Madrid, blindat a Catalunya, el líder d'Unió està adquirint el protagonisme que CDC li ha escatimat durant dècades.

Pacte de ferro . La Santa Aliança s'obre camí. I ho fa amb el suport actiu de les elits econòmiques, que volen, sobretot, que el centredreta català i espanyol segellin un pacte de ferro que garanteixi una dècada d'estabilitat, que tregui Espanya de la recessió i que conjuri per sempre més el perill sobiranista. La presència de Fainé i Rosell al capdavant de la CECA i la CEOE hi ajudarà molt; la de Piqué al Cercle d'Economia, no cal dir-ho; a Barcelona es fan esforços conspiratius, el més rutilant dels quals és el lobi anomenat Pont Aeri (o Puente Aéreo), en què també hi ha Planeta, Godó, La Caixa, Cajamadrid i molts altres agents socials i econòmics interessats a aconseguir que Madrid i Barcelona " estrechen lazos ". El que puguin unir els calés, que no ho separi la política. Aquesta és la Santa Aliança que s'està forjant, i suposa l'ofensiva espanyolista més ambiciosa i intel·ligent dels últims anys.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT