24/04/2017

Macron, el somni fosc de Rivera

2 min

Quan se li ofereix escollir, de manera insistent i sostinguda, entre dreta i més dreta, molta gent acaba triant extrema dreta. Dreta i més dreta, en aquestes eleccions franceses, eren els conservadors de Fillon i els socialistes d’Hamon: corruptes (ni de bon tros fins als extrems siderals dels seus homòlegs hispànics, però corruptes tanmateix) i severament desgastats, han estat batuts en la primera volta per primera vegada en la seva història. Un altre bipartidisme en hores baixes, que cedeix el relleu a l’extrema dreta mal maquillada de Marine Le Pen (com a Holanda ho va fer a la de Geert Wilders) i a un autodenominat “moviment” sense identitat ideològica reconeixible i amb un nom que no vol dir res: En Marxa, liderat per Emmanuel Macron, que és qui té més possibilitats de convertir-se en el proper president de la República Francesa, altre cop de manera semblant al que va succeir recentment a Holanda amb Mark Rutte. La primera reacció és alenar amb alleujament perquè ni Le Pen ni Wilders arribin al poder, però això no ens hauria de fer caure en l’error de subestimar el que ja han aconseguit: convertir els seus partits i el seu discurs xenòfob, autoritari i antieuropeista en les vares de mesurar amb les quals s’amiden la resta de forces. No manen, però influeixen i condicionen, com també ho fa a Finlàndia el Partit dels Finesos de Timo Soini o al Regne Unit el UKIP de Nigel Farage.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Enfront seu apareixen cada vegada més els partits i els líders de la mena de Rutte o Macron. Habiten un terreny viscós de la política que es nodreix sobretot del descontentament dels votants dels partits convencionals (o “del sistema”), que pel motiu que sigui encara no sucumbeixen als discursos “forts” de l’extrema dreta i busquen alguna proposta més “moderada” i, si és possible, amb un vernís “regenerador” (és a dir, que no vingui tacada de corrupció). La reunió d’aquestes característiques explica la fulgurant irrupció en el panorama polític francès d’un personatge tan insípid com Macron, que no es cansa d’insistir a indefinir-se com “ni de dretes ni d’esquerres”, una ambivalència que es reflecteix en les contradiccions i les inconsistències del seu programa electoral.

Aquí Albert Rivera contempla les carreres triomfals de Rutte i Macron amb llàgrimes d’alegria i d’enveja. D’alegria perquè ell n’és l’esforçat equivalent catalanoespanyolista, i va arribar abans que ells i tot. I d’enveja perquè, de moment, els seus èxits no han passat de servir d’estora perquè el PP s’hi torqui les soles de les sabates. Això es deu a dos handicaps que a Cs li són de difícil superació: el primer, la profunda ineptitud i l’alarmant pobresa intel·lectual de la majoria dels seus dirigents, començant pel seu líder. I el segon, el fort component ultradretà d’una part massa important de les seves bases. En definitiva, a Cs encara li sobren arestes i li falten llums i viscositat. Però amb el temps tot arriba, Rivera, i Rutte i Macron t’assenyalen el camí.

stats