Publicitat
Publicitat

El PP, contra el frau

Alguna cosa, potser l’instint d’autoconservació, fa que qualsevol mesura contra el frau fiscal presentada per un govern de Mariano Rajoy (i formulada pel ministre Montoro) adquireixi de seguida un caire com de broma de sobretaula en un casino de poble. Senyorots de tota la vida que, per justificar que passen plegats una altra tarda lànguida i fosca, i per justificar també la seva mateixa existència, es despengen amb alguna sortida que ells (però només ells) estan disposats a trobar encara enginyosa.

L’última sortida del titular d’Hisenda consisteix a limitar els pagaments en efectiu a quantitats de 1.000 euros, en lloc dels 2.500 estipulats fins ara. No deixa de ser un detall de qualitat que la xifra coincideixi amb la que li va portar tants maldecaps a Rita Barberá en els últims dies de la seva vida exemplar, quan se l’acusava d’haver fet donacions de 1.000 euros al seu propi partit que després es convertien misteriosament en reintegraments en forma de dos bitllets de 500 degudament rentats i planxats. Ens recordem molt poc de Francisco Correa, que no fa gaire va fer un seguit de confessions davant de la justícia que en qualsevol país que no fos exactament un ball de fantasmes haurien estat suficients per fer explotar el govern unes quantes vegades. I dic que seria bo recordar Correa perquè no tan sols va certificar que aquesta juguesca de les falses donacions era freqüent, sinó que venia a ser la xocolata del lloro. Al final, en vista de com les gasten els governants, no ens queda més remei que refugiar-nos en la paraula dels lladres confessos.

Perquè el PP resultés versemblant quan parla de lluita contra el frau hauria de començar per desmantellar-se a ell mateix com a organització. Estem parlant del partit que va estar enviant per correu electrònic, durant anys, un powerpoint amb instruccions als seus alcaldes i regidors per burlar la llei a l’hora d’aprofitar les campanyes electorals per fer caixa B. Del partit que també va perpetrar una amnistia per afavorir els grans defraudadors fiscals, amb l’excusa que així havien d’aflorar (deien aquesta paraula) uns diners que ningú ha vist mai per enlloc. Del partit que ha deixat la guardiola de les pensions en uns mínims històricament irrisoris per poder pagar, entre altres coses, un rescat bancari que mai han volgut ni anomenar així però que als contribuents ens ha costat més de cinquanta mil milions d’euros de les nostres butxaques, dels quals ja se’ns ha advertit que n’hi ha més de vint-i-sis mil (milions) que senzillament ens n’hem d’oblidar. Del partit de la trama Gürtel, el cas més greu de finançament fraudulent que es coneix en una formació política europea.

Si hi afegim que els defraudadors que de veritat en saben no paguen en efectiu ni el cafetó dels matins, i que la restricció dels mil euros sona inevitablement a corralito (vénen deu mil milions més en retallades, gràcies a l’exemplar gestió del PP davant de la Comissió Europea), l’èxit ja és complet. Sisplau, senyor Montoro, segueixi jugant al set i mig i deixi-ho estar.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT