Els britànics són europeus
Londres pateix un nou atemptat jihadista en plena campanya electoral i Theresa May i els tories aprofiten l’avinentesa per acusar Jeremy Corbin de voler rebaixar el pressupost als cossos policials. Si succeís el mateix a Espanya, Mariano Rajoy i el PP aprofitarien l’avinentesa per afirmar que l’atemptat ha estat organitzat pel govern de la Generalitat, la CUP, l’ANC, Òmnium i Pablo Iglesias, en connivència amb l’ETA autèntica (si algú troba que exagerem, li direm que no fem més que emplenar amb noms de l’actualitat l’esquema que van definir Aznar i el seu govern amb la seva reacció a l’11-M). Al cap i a la fi, l’anglesa encara és la democràcia més antiga d’Europa, i això marca diferències fins i tot entre una líder tan poc estimulant com May i un individu com Rajoy, a qui ens abstindrem d’adjectivar.
Els britànics (fins i tot els que ben legítimament volen deixar de ser-ho, com els escocesos) són europeus, sobretot perquè la seva també és, actualment, una societat tan complexa i difícil d’entendre i de governar com totes les del continent. Per això i perquè Al-Qaida i l’Estat Islàmic també han decidit que són europeus, i allà hi ha la foto de les Açores, amb Blair al mig, per certificar-ho. Des de la perspectiva dels antics règims, en aquella foto hi sortien un president americà, un primer ministre britànic i un funcionari espanyol, però des del punt de vista islàmic, que és el que defineix el segle XXI des de l’11 de setembre del 2001, allà només hi havia europeus. Per això Trump, que és europeu fins i tot per part de pare, resulta tan penós quan ve a Europa a repartir empentes i esbroncades.
El Brexit va tenir una participació alta, del 72%, i un resultat ajustat, del 48% contra el 52%. Per això alguns demanen repetir-lo, perquè hi vagin a votar els que van cometre l’error de no fer-ho. Uns per l’escrúpol de votar res que pogués complaure David Cameron, uns altres perquè pensaven que no era possible que es produís mai una bestiesa com un trencament del Regne Unit amb Europa, i encara altres per la suma d’aquests dos motius. Si la participació hagués estat dotze o quinze punts més alta hauria guanyat el no, i aquesta segueix essent la gran lliçó del Brexit que la resta d’europeus no hem de perdre de vista: s’han acabat els temps de les alegres abstinències suposadament progressistes; el vot és més valuós i decisiu que mai i anar a votar o deixar de fer-ho té conseqüències directes en la pròpia vida. En l’extrem oposat, que ho preguntin als holandesos i als francesos, que recentment han esquivat governs catastròfics perquè han estat molts els que han anat a votar.
Els britànics aniran a votar dijous (no en diumenge, com els pobles laxos) i, si ho fan en nombre suficient, podran desallotjar la reaccionària i inoportuna Theresa May, que només pot dur el país a un retrocés equivalent al que ha significat el PP per a Espanya. Ja que hem esmentat coses caduques, els temps de l’splendid isolation ja no poden tornar tampoc, perquè som al segle XXI i això és Europa.
