20/02/2017

Campions de la democràcia

2 min

Per la seva transcendència, val la pena recuperar aquesta notícia de la setmana passada: els expresidents d’Espanya Felipe González i José María Aznar, acompanyats per Ana Botella, Albert Rivera de C’s, Juan Luis Cebrián del grup Prisa i Bertín Osborne, varen coprotagonitzar un acte per exigir democràcia a Veneçuela. Escrit així pot semblar l’inici d’un acudit, però és exactament el que va succeir al despatx de Madrid dels advocats Cremades i Calvo Sotelo, defensors de Leopoldo López, opositor al govern de Nicolás Maduro empresonat des de fa tres anys per haver suposadament instigat les revoltes estudiantils veneçolanes de l’any 2014.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

González i Aznar es van posar en el paper de grans líders internacionals i, aplaudint-se recíprocament com les foques, van demanar la intervenció de l’Organització d’Estats Americans (OAS) a Veneçuela, mentre denunciaven les pràctiques deplorables d’una falsa democràcia que en realitat és un règim autoritari, amb presos polítics, tribunals polititzats, llibertats trepitjades i negociacions farsa. Una descripció exacta d’Espanya, que d’altra banda sembla que hauria de ser el motiu d’interès de dos que n’han estat presidents. Però no: parlaven de Veneçuela, com van recalcar amb insistència.

No tinc cap mena de simpatia ni de confiança en el règim iniciat per Hugo Chávez i continuat per Nicolás Maduro, que em sembla un malaurat exemple d’aquest il·liberalisme que ara s’estén arreu d’Occident. Ara bé, si els paladins de la democràcia i dels drets humans que li sorgeixen a Veneçuela són de la talla del cervell polític dels GAL i del president que va ficar Espanya dins la Guerra de l’Iraq, només podem compadir els veneçolans. Més que més perquè a aquesta gent Veneçuela, Leopoldo López i els presos polítics del país els importen un rave.

Ja hem dit que la resta d’eminències assistents a l’acte tampoc no tenien preu. Sens dubte Ana Botella hi aportava la seva expertesa en matèria de relacions internacionals (mai se sap quan pot ser necessària una “relaxing cup of café con leche”), mentre que Bertín Osborne representava el món de la cultura. Però, i Albert Rivera? A què es devia la seva sempre renovadora presència? Bé, a banda que algú havia de portar la safata i les tovalloles, es tractava de deixar clar qui són els enemics de la democràcia a Espanya; en aquest cas, Podem, que havia criticat la celebració de l’acte perquè el considerava una manera “de tirar més llenya al foc”. González va ser l’encarregat de denunciar l’absència i les crítiques de Pablo Iglesias a l’acte, mentre Aznar lloava Trump pels seus gestos d’hostilitat envers Veneçuela: “Són passos en el bon sentit”, va declarar.

De manera que, en realitat, no es tractava d’alliberar López, sinó d’ungir Rivera com a gran esperança blanca de la democràcia pels seus dos estadistes i mentors preferits (i de blasmar Iglesias, per descomptat). Cebrián aixecava acta de tot plegat, mentre lamentava el greuge comparatiu que suposa per a Urdangarin el fet que Artur Mas no sigui a la presó.

stats