Publicitat
Publicitat

Campions de la democràcia

Si els paladins de la democràcia i dels drets humans que li sorgeixen a Veneçuela són de la talla de González i Aznar només podem compadir els veneçolans

Per la seva transcendència, val la pena recuperar aquesta notícia de la setmana passada: els expresidents d’Espanya Felipe González i José María Aznar, acompanyats per Ana Botella, Albert Rivera de C’s, Juan Luis Cebrián del grup Prisa i Bertín Osborne, varen coprotagonitzar un acte per exigir democràcia a Veneçuela. Escrit així pot semblar l’inici d’un acudit, però és exactament el que va succeir al despatx de Madrid dels advocats Cremades i Calvo Sotelo, defensors de Leopoldo López, opositor al govern de Nicolás Maduro empresonat des de fa tres anys per haver suposadament instigat les revoltes estudiantils veneçolanes de l’any 2014.

González i Aznar es van posar en el paper de grans líders internacionals i, aplaudint-se recíprocament com les foques, van demanar la intervenció de l’Organització d’Estats Americans (OAS) a Veneçuela, mentre denunciaven les pràctiques deplorables d’una falsa democràcia que en realitat és un règim autoritari, amb presos polítics, tribunals polititzats, llibertats trepitjades i negociacions farsa. Una descripció exacta d’Espanya, que d’altra banda sembla que hauria de ser el motiu d’interès de dos que n’han estat presidents. Però no: parlaven de Veneçuela, com van recalcar amb insistència.

No tinc cap mena de simpatia ni de confiança en el règim iniciat per Hugo Chávez i continuat per Nicolás Maduro, que em sembla un malaurat exemple d’aquest il·liberalisme que ara s’estén arreu d’Occident. Ara bé, si els paladins de la democràcia i dels drets humans que li sorgeixen a Veneçuela són de la talla del cervell polític dels GAL i del president que va ficar Espanya dins la Guerra de l’Iraq, només podem compadir els veneçolans. Més que més perquè a aquesta gent Veneçuela, Leopoldo López i els presos polítics del país els importen un rave.

Ja hem dit que la resta d’eminències assistents a l’acte tampoc no tenien preu. Sens dubte Ana Botella hi aportava la seva expertesa en matèria de relacions internacionals (mai se sap quan pot ser necessària una “ relaxing cup of café con leche”), mentre que Bertín Osborne representava el món de la cultura. Però, i Albert Rivera? A què es devia la seva sempre renovadora presència? Bé, a banda que algú havia de portar la safata i les tovalloles, es tractava de deixar clar qui són els enemics de la democràcia a Espanya; en aquest cas, Podem, que havia criticat la celebració de l’acte perquè el considerava una manera “de tirar més llenya al foc”. González va ser l’encarregat de denunciar l’absència i les crítiques de Pablo Iglesias a l’acte, mentre Aznar lloava Trump pels seus gestos d’hostilitat envers Veneçuela: “Són passos en el bon sentit”, va declarar.

De manera que, en realitat, no es tractava d’alliberar López, sinó d’ungir Rivera com a gran esperança blanca de la democràcia pels seus dos estadistes i mentors preferits (i de blasmar Iglesias, per descomptat). Cebrián aixecava acta de tot plegat, mentre lamentava el greuge comparatiu que suposa per a Urdangarin el fet que Artur Mas no sigui a la presó.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT