Publicitat
Publicitat

Cap absurd és impossible

Tal vegada Rajoy, amb la seva meditació sobre l’absurd polític, es referia a la reincident antiministra de Treball, Fátima Báñez

A la sessió de control de despús-ahir, la bancada del PP al Congrés va aplaudir amb entusiasme unes paraules del seu líder: “En política, cap absurd és impossible”, va reflexionar Don Mariano. L’ovació era merescuda, perquè poques vegades un polític tan sospitós de corrupció i eminentment mediocre i nociu per a l’interès general es deu haver autoretratat amb tanta cruesa.

Tot i que potser el president d’Espanya no pensava únicament en ell mateix, sinó en els membres del seu executiu. Com la imprescindible ministra de Sanitat, Dolors Montserrat, autora de la frase “abans la sanitat era més injusta i no es queixava ningú” (quins temps aquells en què ningú no es queixava, eh, ministra) i que segueix ostentant el seu càrrec i tot el que en penja a pesar de tenir un deute amb Hisenda de més de dos milions d’euros: ¿no repeteix tothora Rajoy, seguint l’exemple del rei emèrit d’Espanya, que la justícia és igual per a tothom i que ha d’actuar quan algú se salta la llei?

Però tal vegada el president, amb la seva meditació sobre l’absurd polític, es referia més aviat a la reincident antiministra de Treball, Fátima Báñez, que després d’haver-se encomanat, durant l’anterior legislatura triomfal, a la Mare de Déu del Rocío per sortir de la crisi, ens revela ara que l’actual sistema de pensions no pateix cap problema seriós i que tan sols necessita alguns “ajustaments paramètrics” (fa angúnia imaginar què pot significar això dins la imaginació d’algú com Fátima Báñez), i que no ens preocupem en excés davant “les amenaces” que profereixen “alguns que veuen la botella mig buida”. No és cap botella, sinó un calaix, el que veiem buidar-se a un ritme vertiginós d’ençà que el PP és al govern i es dedica a afaitar impietosament el fons de pensions per rescabalar-se del rosari de despropòsits de la seva gestió. Començant pel bunyol monumental de Bankia, pel qual ara resulta que no es pot ni preguntar en comissió parlamentària, sota pena que després la vicepresidenta del Congrés, la també lluminosa Celia Villalobos, et persegueixi pels passadissos amb esgarips de “Carinyet, rei meu estimat”, com li va succeir a un Pablo Iglesias comprensiblement superat per la situació.

En resum, que qui hauria d’estar donant explicacions per la calamitat de Bankia va acabar sortint a donar-ne sobre les pensions, en substitució de la sempre absent Fátima Báñez. De manera que el ministre de Treball accidental va resultar ser el governador del Banc d’Espanya, Luis María Linde, que ens va venir a dir que el sistema de pensions efectivament és “insubstituïble”: és a dir, que no ens escaparem de pagar-lo però que tampoc no n’esperem cap contrapartida, perquè hem adquirit tots plegats el vici de morir-nos massa tard (segurament, gràcies als desvetllaments de la ministra Montserrat per la nostra salut). És ben cert que en política cap absurd és impossible, i qui ho dubti només s’ha de remetre a l’observació del dia a dia. Però també convé recordar allò de Tarradellas: en política és possible fer-ho tot, menys el ridícul.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT