Publicitat
Publicitat

Conviure amb la ultradreta

Com que no ens queda altre remei que tornar a conviure amb la ultradreta, convé anar confeccionant el manual d’instruccions per impedir almenys que prosperi

La victòria de Mark Rutte a Holanda és millor que una victòria de Geert Wilders però tampoc ens hauria de fer tocar campanes d’alegria, sinó més aviat recordar el consell de Harvey Keitel a Pulp fiction. Rutte és una d’aquestes amebes dretanes que ara s’estilen, sinuós i fluctuant però alimentat d’un conservadorisme més aviat rocós, i no seria difícil trobar-li punts en comú amb polítics tan estimulants com Mariano Rajoy o el nostre liberal favorit, Albert Rivera, sempre disposat a pactar amb qui convingui pel bé d’Espanya. Com bé recordava ahir Lara Ribas a la seva crònica a l’ARA, Rutte va accedir al poder l’any 2010 amb el suport indirecte de Wilders, i els discursos dels dos líders es retroalimenten. Evitar la formació d’un govern presidit per Wilders era urgent i imprescindible, i que els votants holandesos ho hagin aconseguit és una excel·lent notícia, però Rutte representa a la perfecció aquesta mena de polítics més o menys joves i perfectament abúlics, cínics i parasitaris que superpoblen l’Europa actual, i qui en vulgui veure mostres properes només ha de fer un cop d’ull als quadres dirigents del PP i del PSOE d’avui mateix.

Potser la notícia més interessant dels comicis holandesos és la de la participació, que ha superat el vuitanta per cent: això parla d’una ciutadania mobilitzada, que s’ha preocupat d’informar-se i que emet un vot conscient i madurat. Radicalitat democràtica, si volen fer servir l’expressió. Com que no ens queda altre remei que tornar a conviure amb la ultradreta, convé anar confeccionant el manual d’instruccions per impedir almenys que prosperi. Lliçó electoral número u: l’extrema dreta s’alimenta i es beneficia dels electorats socialdemòcrates i progressistes apàtics, i en canvi perd pistonada quan topa amb escenaris d’alta mobilització.

Els socialdemòcrates i els progressistes britànics van passar del referèndum del Brexit (segurament perquè pensaven que sortir de la UE era una bretolada massa grossa perquè es convertís en realitat) i el resultat ja el coneixem. Els socialdemòcrates i els progressistes americans van votar poc a les últimes eleccions (perquè el Partit Demòcrata els va donar a votar l’espantall de Hillary Clinton) i el resultat va ser la pertorbadora victòria de Trump, el líder indiscutible de l’extrema dreta extremadament pesada: la sobredosi informativa que produeix el paquiderm dia sí i dia també és sincerament insuportable.

Posats a assumir el possibilisme també extrem d’haver de conviure amb l’extrema dreta, sembla que el triomf de Trump podria haver tingut almenys una conseqüència positiva, i és haver espavilat els seus adversaris i detractors tant a dins com a fora dels EUA. No crec que sigui exagerat pensar que una de les causes de la mobilització dels holandesos hagi estat la por que no els passés el mateix que als americans. O que als britànics. Una segona lliçó electoral per apuntar-nos: prenguem exemple dels que ja han sabut prendre exemple d’optar, si més no, pel mal menor.

Més continguts de