25/05/2017

La cortina de Cospedal

2 min

Després de la conferència de Puigdemont de dilluns a l’Ajuntament de Madrid, el govern d’Espanya ha entrat en una nova fase retòrica en referència al Procés. El to d’aquesta fase és dramàtic, melancòlic i violent, molt del gust del nacionalisme espanyol més heroic i consuetudinari (més fatxa, per connectar amb el que dèiem ahir). Parlen de “cop d’estat” per descriure la pretensió catalana de celebrar un referèndum, i és curiós que facin servir precisament aquesta expressió, perquè va ser precisament un cop d’estat, el de l’any 1981, el que va tenir com a conseqüència directa la Loapa, que va configurar el sistema polític que ha fet possible el PP com a instrument de poder. També, des del nul respecte que té pel càrrec que ocupa, el president Rajoy respon a la carta del president Puigdemont amb una altra lletra en què qualifica de “greu atemptat contra la convivència i l’ordre constitucional” fins i tot la proposta d’asseure’s a negociar el referèndum. Dic això del nul respecte al càrrec perquè Rajoy no s’acontenta de dir aquestes coses en declaracions volanderes o a través del seu estimat plasma, sinó que amb aquesta carta en deixa per a la posteritat constància documental signada de la seva pròpia mà. Però això a ell tant li fa, com tot el que no siguin els interessos extractius de la banda de lladres que ell capitaneja.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

En aquest context de barroc dolent, en què tot el que diu el govern sembla haver estat prèviament escrit per Arturo Pérez Reverte, li corresponia fer el do de pit a María Dolores de Cospedal, ministra de la Guerra. De manera que va anar als estudis de la Cope, per sentir-se tan còmoda com si fos a casa, i des d’allà va insinuar sense acabar de dir-ho que els separatistes poden acabar tenint la sort d’una invasió de cuques molles si no deposen la seva actitud insurrecta. Vaja, que estava amenaçant amb l’ús de la violència i apuntant (mai més ben dit) no ja a l’article 155 de la Constitució espanyola, sinó al vuitè, que és el que consagra les forces armades de l’Estat com a garants de la indissoluble unitat d’Espanya.

Cospedal deu el seu pes inqüestionable dins la cúpula del partit i del govern al fet de ser una de les dirigents que més i millor menteixen, i això, quan parlem del PP, no és poca cosa. Amb aquesta nova mentida d’ahir (de la qual ningú podrà acusar-la, perquè insistim que se li va entendre tot però en realitat no va dir res) va acontentar els exaltats de les seves files i (de retruc) de les files independentistes, ja que tots tenen en comú el somni fosc d’una confrontació violenta. Que no es produirà, perquè l’entorn internacional la fa impossible. Però mentre es parla d’això no es parla dels problemes reals del PP: a saber, una corrupció que se’ls menja pels peus i a la qual ara responen amb un tràfic febril de fiscals i jutges, als quals miren de lligar curt amb promocions, canvis de destinació i altres armes indolores però efectives. Potinegen la justícia mentre distreuen l’atenció escalfant encara més la qüestió catalana.

stats