Publicitat
Publicitat

Encara sobre J.V. Foix

No em calia entendre el sentit exacte del que deia Foix per comprendre que em parlava a mi, que ho feia en la meva llengua, que deia coses que m’enamoraven i que em feia partícip d’un joc al qual podia jugar tota la vida, el joc de la poesia

No és endogàmia ni autobombo aplaudir els diaris ARA i ARA Balears pel magnífic dossier que oferien aquest diumenge passat, dedicat al poeta J.V. Foix. Quan diem que al procés li falta caminar més sovint amb la imprescindible pota de la cultura, denunciem una mancança que ens pot passar una factura ben elevada en el desenvolupament de la República, i que es conjura amb iniciatives com aquesta. Per exemple, el dia que es desencallaven per fi els pressupostos del referèndum era sens dubte un dia doblement oportú per fer memòria i retre homenatge a un dels nostres poetes fonamentals.

Voldria només subratllar encara un aspecte de l’obra de Foix del qual dono fe perquè el vaig viure en primera persona, i és que es tracta d’un poeta idoni per iniciar els joves en el gust per la poesia. En el meu cas, vaig llegir Foix per primera vegada a l’institut, als setze o disset anys: era el celebèrrim sonet Sol, i de dol i recordo que em va fer un efecte estranyíssim, perquè no entenia res del que deia, però m’encantava. Més ben dit, em fascinava. Quan dic que no entenia res vull dir que, per descomptat, se m’escapava per complet el sentit del poema, però és que, a més, ignorava el significat de moltes de les paraules que contenia. I tanmateix m’atreia, em cridava, m’obligava a llegir-lo una vegada i una altra, intrigat i enlluernat com si recités un conjur màgic, posseïdor d’un poder per descobrir.

No podia saber-ho, però aquesta commoció que em produïa el poema era deguda a la sàvia combinació de la forma en què era escrit, amb aquell ritme endimoniat i perfecte que s’apoderava sense remei de la meva atenció, i de la llengua en què era escrit, que era la meva llengua, però portada a la màxima potència pel que feia a expressivitat i a capacitat de suggestió. De sobte llegia, en un altre poema del mateix llibre, “plou sang a les codines” i em quedava bocabadat: no sabia què punyetes eren les codines, però hi plovia sang, i la imatge (aleshores tampoc sabia que allò era una imatge, ni que era un recurs retòric) tenia tanta força que no podia fer res més que rendir-m’hi sense condicions. No em calia entendre el sentit exacte del que deia Foix per comprendre que em parlava a mi, que ho feia en la meva llengua, que deia coses que m’enamoraven i que em feia partícip d’un joc al qual podia jugar tota la vida, el joc de la poesia. ¿Foix, un poeta difícil? Un poeta irresistible, si de cas, i més per a un adolescent. Perquè, a més, com ell mateix adverteix, “la dificultat no és més que la cortesia de l’autor envers el lector”.

Un poeta que, a més, es feia seva la flexió verbal a la balear (“me’n meravell i tem”) i, en general, totes les paraules de l’idioma: antigues, modernes, cultes, vulgars, científiques, pageses o menestrals, de tots els dialectes i de totes les contrades. Totes, perquè, com a parlant que n’era, absolutament totes les paraules del català li pertanyien i les estimava. Una altra lliçó valuosa, ara que confonem de manera lamentable l’eficàcia comunicativa amb l’empobriment lingüístic.

Més continguts de