09/03/2017

Estàtues de sal

2 min

La sonora i sostinguda cantada de Millet i Montull davant del jutge i el fiscal del cas Palau significa la confirmació del que tothom donava per fet: que el tres per cent va existir i que Convergència es va finançar irregularment com a mínim a través del Palau de la Música. Tot presumptament sempre, per descomptat. Això ens permet fer una mica de futuròlegs amb aquesta predicció: més prest que tard veurem la fi de Convergència, amb el pseudònim PDECat inclòs. Ja hem assistit a altres finals que en el seu moment, i durant molt de temps, semblaven impensables: el de la CiU com a federació, per exemple. Després hem assistit a l’agonia i extinció d’Unió, i ara, per ordre de menor a major, li correspon el torn al soci més gran. Tot s’acaba en aquesta vida, i les hegemonies de poder no són cap excepció. Per als que se n’alegren amb l’esperança que la mort de Convergència signifiqui també la de l’independentisme català, males notícies: el vot convergent desencantat ja no se’n va al PSC (un altre zombi), i encara menys al PP, sinó a ERC. O sigui que era cert que el procés no era cosa de quatre líders buscant una pantalla de fum, sinó una realitat social certa i sòlida, que té encara corda per a l’estona que calgui.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Ara que hem esmentat el PP, Mariano Rajoy va commemorar el Dia de les Dones recordant la muller de Lot, la que va mirar enrere en plena fugida de Sodoma i va quedar convertida en estàtua de sal (dies abans, el president d’Espanya va despatxar la plaga de les dones assassinades per homes recomanant a les víctimes que truquessin a un telèfon de la senyora Francis). La referència de Rajoy a Edit (la dona de Lot tenia un nom i era aquest) venia a tomb de la resistència ferotge del PP a empassar-se aquelles llenties que varen signar amb C’s i permetre la creació d’una comissió d’investigació sobre el finançament del partit de Luis Bárcenas. Si de cas, investiguem tots els partits, contraproposen des del PP, afegint-hi l’amenaça més o menys subreptícia: però això no ens convé a ningú, perquè aleshores ens convertirem tots en estàtues de sal.

No s’adonen, o no volen adonar-se, que aquesta amenaça potser va tenir sentit durant anys i panys, però que ara ja no s’ajusta a la realitat. A Espanya els únics partits importants que segur que surten socarrats de la revisió dels seus comptes són el PP i el PSOE. A Catalunya, Convergència i el PSC. A la resta (Units Podem, C’s, ERC, Catalunya Sí que es Pot, la CUP) això no els afecta, perquè estan lliures de l’ombra de la corrupció. I no són partits precisament menyspreables en la seva representativitat. Ben al contrari, al marge de l’opinió que ens mereixi cadascun d’ells, fan cada vegada més l’aspecte de configurar entre tots el relleu natural al que ha estat el joc de majories inalterat durant els últims quaranta anys. I tot indica també que es moren de ganes d’agafar-lo, aquest relleu. De manera que no pateixi el president Rajoy: després d’ell i del seu partit no ve exactament el no-res. Sabrem viure sense ells.

stats