21/11/2016

Jo processo, tu processes...

2 min

Els processos d’independència són per definició molt efervescents, i no és casualitat que el mot independència rimi de forma implacable amb efervescència. Llegir i escoltar les inquantificables notícies del dia sobre el procés equival a un spa informatiu de primer ordre, amb multitud de bombolles que esclaten -de vegades suaument, gairebé sense ser notades; d’altres produint pessigollejos de diversa intensitat, que poden arribar a ser una mica urticants- contra els sentits i la ment. I això sense interrupció, contínuament i fins i tot simultàniament. Sovint, després del bany diari de procés, em ve al cap un gag memorable de José Corbacho en un programa d’Andreu Buenafuente en què l’actor se submergia dins un gran tanc d’aigua amb un vestit decorat amb milers de couldines. Es produïa una bullidera formidable, de la qual Corbacho sortia aparentment il·lès però sens dubte commogut. No et pots immergir en tanta efervescència i sortir-ne tal com hi havies entrat, i encara menys si repeteixes l’exercici cada dia de cada dia.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

A més d’efervescents, els processos d’independència (com tots els processos polítics, que en això també es diferencien dels processos judicials, encara que el PP s’entesti a ignorar-ho) són metareferencials. Això vol dir que parlen sempre d’ells mateixos, i que sembla que troben un plaer especial a fer-ho, de tal manera que com més es parla d’un procés d’independència -o d’un procés polític qualsevol, sigui quin sigui el seu contingut- la tendència és a parlar-ne encara més, en una progressió geomètrica d’hipòtesis, tesis, antítesis i síntesis, que al seu torn reben múltiples refutacions, que com no pot ser d’altra manera generen noves hipòtesis, tesis, antítesis i síntesis, i així fins a l’infinit en una espiral metarefencial digna d’una ficció de Borges (l’escriptor, no l’oli). En resum, que quan un procés és metareferencial el que fa és dedicar-se incansablement (infinitament) a parlar de si mateix de forma única i exclusiva, sense dedicar gens d’atenció a cap altre tema que no sigui el procés, o només en la mesura que tal tema o tal altre puguin ser llegits o interpretats en clau de procés. Això, per descomptat, produeix molta més efervescència, i l’efervescència (sempre en augment) no fa més que disparar el nivell de metareferencialitat, de manera que la cèlebre pregunta “Què va ser abans: l’efervescència o la metareferencialitat?” no pot tenir una resposta concloent perquè en realitat no és una pregunta sinó un bucle.

Amb tot això no pretenc assenyalar ningú, perquè l’alegria va repartida i de productors de bombolles efervescents i metareferencials -com de Peres, de Joans i d’ases- n’hi ha a totes les cases. Però els processos d’independència també tenen una altra característica, i és que arriben a un desenllaç. De manera que, quan Catalunya celebri el referèndum i esdevingui un estat sobirà i independent, proposo que s’aprofiti l’avinentesa per donar per finalitzat el procés i descansar una mica de tanta efervescència metareferencial.

stats