27/02/2017

Els matisos sí que importen

2 min

Té motius i raons Francesc Homs per treure el santcristo gros i declarar que, si hi ha sentències contra el 9-N, comportaran la fi de l’estat espanyol. En té perquè el judici que se celebra aquests dies contra ell al Suprem és, en efecte, una farsa indecent que delata el grau de nerviosisme d’un Estat que se sent amenaçat en el nucli de la seva democràcia, real en la forma però falsa en la pràctica. Una farsa indecent, com també ho va ser el judici contra Mas, Ortega i Rigau, i com ho són les causes contra Carme Forcadell i els altres membres de la mesa, tret del secretari tercer, Joan Josep Nuet, que en la delirant interpretació de la fiscalia no va votar el que realment pensava. I davant d’això, quin és el valor afegit que aporta Nuet a la democràcia, no ja en comparació amb els que verinosament l’exculpen, sinó amb un altre dirigent de Catalunya Sí que es Pot com Joan Coscubiela? Doncs el valor que aporta Nuet és el matís, de manera que es fa plenament responsable del seu vot a la mesa (només faltaria), i alhora, sense cap necessitat de renunciar a les fortes discrepàncies ideològiques que el separen de Junts pel Sí, denuncia que existeix una cacera judicial contra polítics independentistes. Coscubiela, en canvi, només ofereix el disc ratllat de mostrar-se bel·ligerant a ultrança amb la dreta (catalana) per acabar ballant al so de la dreta (espanyola). El matís significa profunditat i amplitud de mires, enfront de l’estretor i la rigidesa estèrils de la consigna.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

A la vegada, és obvi que l’Estat té motius i raons per treure el santcristo gros del finançament il·legal de Convergència cada vegada que la seva fiscalia du un dirigent del PDECat al banc dels acusats, per desacreditar-ne el nom i la imatge. Ara bé, en aquest cas el matís consisteix a no perdre de vista que tot indica que el finançament il·legal de Convergència, o de CiU, va existir, que el cobrament de comissions va ser el pa de cada dia -també a Catalunya- durant els anys d’alegria i esplendor, i que no es tracta tan sols d’un “espantall”, com en diuen Homs i Mas, que l’espanyolisme treu a rotlle per fustigar independentistes: és això, però també és més que això. Forma part del matís també que, si el patriotisme constitucional fa una mescladissa impresentable amb el procés i la corrupció, a Catalunya cal que hi hagi habilitat i cap fred per separar clarament les dues coses, però sense que cap de les dues quedi pendent de resoldre. A Catalunya, com a Espanya, durant el cicle de quaranta anys que comença amb la Transició i acaba ara, hi ha hagut partits de poder, hi ha hagut corruptors i hi ha hagut corruptes: una altra farsa indecent que no pot quedar impune, si de veritat es vol construir una República Catalana neta de les rèmores del passat. Confondre el procés amb el tres per cent és un parany en el qual no hem de caure (com hi cau el susdit Coscubiela), però negar el tres per cent no és afavorir el procés, sinó embrutir-lo. El matís és important, i no hi pot haver llibertat si no hi ha responsabilitat.

stats