22/06/2017

No ens impressiones, Macron

2 min

Diu la llegenda que De Gaulle, des del seu exili a Londres, va prometre que no es canviaria els calçotets fins que el govern col·laboracionista de Vichy fos derrocat. I hi ha qui sosté que el general va complir la promesa, la qual cosa vol dir que s’hi degué estar tres anys ben bons, o quatre i tot, segons quan comencés. Ara Emmanuel Macron, després d’haver conquerit la presidència de França i d’haver literalment escombrat a les eleccions legislatives amb el seu moviment En Marxa, es fa entrevistar simultàniament per vuit diaris europeus a fi d’enviar un missatge contundent: que pensa que la seva elecció com a president és un indici del renaixement de França, i que espera que també ho sigui d’Europa sencera. Alguns diran que això és audàcia, d’altres opinaran que és megalomania, però de fet no és res més que la continuació de la tradició francesa de mandataris superlatius que va encetar el mateix De Gaulle i que va continuar Mitterrand, els dos antecessors que Macron ha reconegut com els seus referents.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Sempre s’ha dit que, d’ençà del festival de testes coronades rodants de la Revolució, França ha tingut nostàlgia de la monarquia. En seria la demostració més concloent la invenció d’un imperi per part de Napoleó, en qui deien que s’emmirallava Sarkozy, ara en hores políticament baixes. I és ben clar que De Gaulle i Mitterrand van intentar vestir la figura presidencial amb els abillaments de la reialesa, amb molta representació bombàstica i majestuosa del poder. Perquè també és sabut que l’exercici de tot poder (polític, religiós, esportiu o de qualsevol tipus) requereix litúrgia i teatralització, però la teatralització francesa, per francesa, és més ostentosa que cap altra. Macron, de moment, ha optat per encastellar-se a l’Elisi i transmetre ordres a través d’un primer ministre fet a mida, Édouard Philippe. I, en aquesta línia, se li ha d’aplaudir el fet d’haver prescindit amb una promptitud impressionant (sobretot vista des d’Espanya, on el primer manament del governant és “No dimitiràs”) dels ministres afectats per problemes judicials: François Bayrou (Justícia), Marielle de Sarnez (Afers Europeus), Sylvie Goulard (Defensa) i Richard Ferrand (Cohesió Territorial) eren a l’executiu i ja no hi són, no per delictes o faltes provats sinó pel simple fet de ser sospitosos de conductes fraudulentes.

I, tanmateix, el problema de Macron és que no impressiona. Venim de massa crisi i som ja massa conscients de l’Europa en què vivim (si en teníem cap dubte, la crisi dels refugiats ens l’ha acabat d’aclarir brutalment) perquè de sobte un tauronet de les finances sobrevingut a la política, al capdavant d’un suposat moviment sense ideologia definida, ens hagi de fascinar. A Macron se’ns acudiria reconèixer-li l’astúcia i la rapidesa de reflexos, però a la vegada és massa llefiscós i petulant per guanyar-se la credibilitat que tant desitja com a líder europeu. Veurem què fa amb el temps, però el temps, en el poder, sempre erosiona més que no pas enalteix.

stats