28/03/2017

Qui amb al·lots se colga

2 min

Per molt que prediqui mossèn Benet Salellas, l’escrache d’Arran contra la seu del PP català no va ser cap acte legítim i democràtic de llibertat d’expressió, sinó, per dir-ho en llenguatge poètic, una cagada monumental. I per molt que el púgil Xavier García Albiol forfolli i s’enfarfegui, furiós i feixuc, amb la efa inicial i la xeix intervocàlica de la paraula feixistes, no és dins la CUP que s’amaga l’ou del pensament ultra, sinó dins el PP i dins la FAES. Tenen sort la gent d’Arran que ara Albiol s’hagi tornat un senyor respectable, perquè en altres temps gloriosos possiblement els hauria ventat un mastegot.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Arran no són cap colla de feixistes, sinó un estol de nenes malcriades -en femení genèric- amb fantasies pseudorevolucionàries que confonen la lluita per la independència amb la gravació d’un vídeo de zumba. He d’admetre que encara em vaig sorprendre en escoltar una portaveu d’Arran proclamant, per explicar la seva acció a can PP, que “el referèndum no es negocia”. Si un referèndum no es negocia, ¿què hi ha al món que es negociï? ¿La paga setmanal? Un referèndum és política, i la política, per definició, és negociació, que pot ser de més qualitat o menys i, per desgràcia, tota negociació amb el PP és, per definició, d’una qualitat ínfima. Però si una cosa és segura és que els referèndums no se celebren fent de decoradors no sol·licitats de les seus dels altres.

Ni, sobretot, carregant d’arguments l’adversari. Sembla mentida haver-ho de recordar a aquestes altures, però precisament el que amb més fervor demanen els dirigents del PP a les seves pregàries, i que els fa venir als ulls llàgrimes d’alegria quan ho obtenen, són bajanades com aquesta d’Arran. Són les que després els permeten poder interpretar a pler el seu inacabable i insuportable psicodrama, en què es presenten a ells mateixos com a paladins de la democràcia i víctimes del totalitarisme catalanista, el nazionalisme català amb zeta i tota aquesta faramalla retòrica que no per grotesca deixa de resultar menys efectiva a orelles dels qui encara volen escoltar-la, que són molts més dels que sembla que ens pensem. Són bajanades que es tradueixen en més munició per a la seva guerra bruta contra l’independentisme català, que troba la seva legitimació en ocurrències com les d’Arran convenientment tergiversades i magnificades.

Molt més greu que tot això és el tret al peu, completament gratuït i maldestre, que incidents d’aquesta naturalesa signifiquen per al mateix procés. Ho sento pels amants de l’eslògan “Com pitjor, millor”, que és el més demostradament absurd que s’ha conegut en la història de la política. Una altra vella dita, mallorquina per a més senyes, avisa que qui amb al·lots se colga compixat s’aixeca, i això és el que el procés no es pot permetre de cap manera. Si una cosa ha mostrat i ha necessitat el procés, i ara necessita mostrar-la més que mai, és maduresa. La maduresa, la claredat i l’honradesa que els falta als seus adversaris. Ara no podem fallar en això. Les nenes, que passin a jugar una estona al pati.

stats