Publicitat
Publicitat

Els sentiments del paquiderm

Sobtada, imprevista i brutal, com tot en ell, però el fet és que Donald Trump -el brètol, l’histrió, l’iracund, el mentider, el sexista, el xenòfob, el reaccionari, el brontosaure- és capaç d’una certa emotivitat. S’ha vist en la seva reacció davant de l’atac de fa uns dies del règim sirià de Baixar al-Assad contra la població civil a Khan Xaikhun, un atac amb armes químiques que va causar la mort extremadament indigna i dolorosa de més de vuitanta persones, entre les quals nombrosos nens i nadons. Les imatges dels nens exterminats pel gas van remoure alguna cosa dins el president dels EUA, que va declarar que aquests fets creuaven “moltes línies vermelles” (ell, que n’ha traspassat també tantes) i que resultaven “inacceptables” per a ell. Tal dit, tal fet, l’endemà mateix va arribar la resposta, en forma d’un atac sorpresa de la marina nord-americana contra el camp aeri d’Al-Xairat, a Homs, des d’on s’havien disparat els projectils químics de Khan Xaikhun. El camp va ser arrasat, en una actuació militar que suposa un desafiament en tota regla a Al-Assad i al seu protector Putin, i un gir de 180 graus en la política de l’administració Trump en relació a la guerra de Síria.

Resulta difícil saber per què aquesta vegada es va commoure Trump, quan no ho havia fet en tantes altres possibles ocasions anteriors. La novetat a Khan Xaikhun, si de cas, és la utilització d’armament químic contra civils, prohibit perquè procura a les víctimes una mort particularment cruel. Però, per desgràcia, la història de la guerra de Síria ja en va plena, d’episodis de crueltat extrema contra innocents, davant dels quals Trump només havia manifestat fins ara la seva indiferència: aquella guerra no era la seva i no se li havia perdut res, allà. Ara, de sobte, és just a l’inrevés. Sembla que el desencadenant d’aquest canvi ha estat, una vegada més, la força d’unes imatges, unes imatges d’horror que han impressionat fins i tot l’home més poderós del món, i també un dels més desconsiderats. En tot cas, quan els analistes insisteixen que una de les característiques principals de Trump és la seva imprevisibilitat, cal afegir-hi que ho és amb totes les conseqüències.

És prest per dir què passarà després de l’atac contra la base d’Al-Xairat, però el cert és que és la primera vegada que un líder gosa plantar-se d’aquesta manera contra el tàndem macabre format per Al-Assad i Putin. Al-Assad no és tan sols el cognom de l’actual sàtrapa Baixar (que ha aconseguit superar els rècords de dolor i massacre batuts pel seu pare Hafiz), sinó el de tota una nissaga de cleptòcrates i criminals d’estat que fa més de quaranta anys que tenen Síria sotmesa a un jou de tirania, lladronici i assassinats en massa del qual el país necessita alliberar-se, per a la seva supervivència i per la dignitat d’una comunitat internacional massa cautelosa i silent. Ves per on que el primer pas cap a aquest alliberament no hagi vingut d’una revinglada sentimental de l’energumen taronja. La vida ja en té, de sarcasmes i de paradoxes.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT