“Tome, pero no se lo gaste en vino”
El president de l’Eurogrup, l’holandès Jeroen Dijsselbloem, va acusar els països del sud d’Europa de malgastar els fons europeus “en alcohol i dones”, i al ministre espanyol d’Economia, el torero Luis de Guindos (aquell a qui, amb motiu de les negociacions del rescat bancari d’Espanya, Rajoy animava amb whatsapps que deien “ Ánimo, que España no es Uganda ”), li ha tocat lidiar amb aquest nou atac contra l’orgull nacional, gairebé tan intolerable com quan als guinyols francesos els va agafar per ficar-se amb Rafa Nadal. El que va dir concretament Dijsselbloem, en declaracions al rotatiu alemany Frankfurter Allgemeine Zeitung, va ser: “Com a socialdemòcrata, considero la solidaritat extremadament important. Però qui l’exigeix també té obligacions. No puc gastar-me tots els meus diners en licor i dones i a continuació demanar ajut. Aquest principi és d’aplicació a nivell personal, local i nacional, i fins i tot a nivell europeu”.
“Alcohol i dones” és una expressió que forma part de l’interminable i caspós arsenal retòric del sexisme cavernícola, que fa referència a qui malbarata els diners o, per dir-ho col·loquialment, té la mà foradada. És evident que supura grolleria i baixa categoria intel·lectual i humana, i que una cosa és que la popularitzi un pallús com el futbolista britànic George Best i una altra que se la posi a la boca un alt dirigent europeu, tot i que últimament, entre Dijsselbloem i l’eurodiputat polonès Janusz Korwin-Mikke, sembla que a Brussel·les estiguin celebrant el festival del troglodita més depriment i més remunerat.
Ara bé, no és per l’insult contra les dones que el govern espanyol se sent ofès, sinó per la mala bava que veuen en el fet que el president de l’Eurogrup fiqui Espanya dins el sac dels membres malgastadors de la UE. No és cap novetat que la inicial en anglès d’Espanya, juntament amb les de Portugal, Itàlia i Grècia, van servir a algun enginy malèvol per formar l’acrònim PIGS (en anglès “porcs”), amb el qual s’al·ludeix als països que causen més maldecaps econòmics i financers als seus socis europeus, principalment per la coneguda tendència dels governs d’aquests països a fer anar a parar els recursos que s’hi destinen a finalitats irregulars, inconegudes, inidentificades o, directament, delictives.
Espanya, en particular, cultiva les especialitats de l’obra pública fraudulenta i de les estafes bancàries a gran escala, que després costen un dineral (europeu) per evitar que tot el sistema financer se’n vagi en orris i arrossegui amb ell l’economia de l’Eurozona. I Espanya també és famosa pel seu elevat grau d’incompliment dels compromisos que contreu amb els socis de la UE, tant a nivell polític com econòmic, com institucional, com de tot ordre en general. Espanya, en definitiva, és coneguda a Europa per no ser de fiar, una fama guanyada a pols pels governs presidits per personatges com Aznar, Zapatero i Rajoy. I ara que ningú ho vulgui embellir amb aquell tòpic que és el país on es va inventar la picaresca, que ja cansa.
