Publicitat
Publicitat

La vida secreta de les paraules

El que per a uns és un acte de desobediència en tota regla per a uns altres pot ser un gest d’acatament i submissió

Me sobren paraules, com cantaven els Antònia Font. Postautonomia, preindependència, desobediència, prevaricació, judicialització. Qualsevol crònica veraç que es faci tan sols de la jornada política catalana d’ahir ha d’incloure necessàriament aquestes paraules, i no n’hi ha cap que tingui menys de sis síl·labes. Podem dir, doncs, que el procés es troba en una fase de paraules molt llargues de significats curts, gairebé sempre difusos, abstrusos o, com a mínim, imprecisos. És per aquesta mateixa naturalesa mig gasosa que també donen molt de joc als polítics i als seus exegetes, perquè admeten tants matisos i tantes interpretacions que és impossible treure’n un sentit concloent, i sovint amb prou feines coherent. El que per a uns és un acte de desobediència en tota regla per a uns altres pot ser un gest d’acatament i submissió; el que alguns contemplen com una via directa cap a la consecució d’un objectiu per a d’altres és pèrdua de temps; el que uns veuen com una perversió intolerable del principi de separació de poders constitueix per a uns altres l’essència mateixa de la democràcia i l’estat de dret. I entre aquests jocs d’extrems es van succeint, inesgotables, les declaracions i contradeclaracions, les rèpliques i les contrarèpliques, mentre els sufixos i els prefixos s’amunteguen d’una forma més descarada i vertiginosa a cada instant. No és estrany, vull dir, que hi hagi qui afirmi que s’avorreix de tot plegat.

Una manera d’intentar la crònica que dèiem seria escriure que entre el postautonomisme i la preindependència es produeix un període d’interinatge marcat per una forta judicialització de la vida política, en què uns governants poden ser condemnats per desobediència i absolts de prevaricació sense que aparentment ningú hi vegi cap incoherència. Però sembla que hi és: en el cas del 9-N, la pregunta és com poden Artur Mas, Joana Ortega, Irene Rigau i Francesc Homs haver delinquit com a desobedients al Tribunal Constitucional sense haver també prevaricat. Vull dir que, per cometre la desobediència per la qual se’ls condemna, necessitaven prevaricar, és a dir, gastar diner públic en la realització material del 9-N. ¿O ho van pagar de les seves butxaques? ¿O potser els voluntaris que van col·locar les urnes es van fer càrrec també de les despeses? ¿És això el que ens venen a dir el TSJC i el Suprem?

Sembla que en el seu afany de celebrar judicis polítics contra dirigents independentistes (una cosa que per a alguns és la demostració que en democràcia ningú es pot saltar la llei, mentre que per a d’altres és la demostració que a Espanya es persegueixen la llibertat de pensament i d’expressió) els magistrats dels alts tribunals s’han escarrassat a identificar un delicte tan concret i particular que fins i tot han renunciat a provar com es va cometre. Són les conseqüències del mal ús i la saturació de les paraules (especialment de les polisil·làbiques), que mentrestant deuen fer una vida secreta per poder, algun dia, recobrar el seu sentit.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT