El Segle Mundial del Significat
Dimecres passat, 21 de març, es va celebrar el Dia Mundial de la Poesia. Una celebració impulsada per la Unesco. Serveix per a alguna cosa? No ho crec pas. El Dia Mundial de la Poesia és un de tants dies mundials que se celebren. Posem-hi el de la dona, el de l'esport, el de la diabetis o el de la samfaina, és igual. Aviat no quedaran dies a l'any que no siguin dies mundials d'alguna cosa. A mi, que sóc poeta, m'agradaria més que la poesia no tingués cap dia mundial, que aquesta hagués estat la seva peculiaritat. M'agradaria més que la poesia travessés i informés cada dia de l'any, sense que es notés. Però en la nostra societat de l'espectacle això és del tot impossible.
La poesia no fa que passi res, va escriure el poeta anglès W.H. Auden, ja fa molts anys, amb motiu de la mort d'un altre poeta anglès, W.B. Yeats. I és veritat. No fa que passi res en el món que interessa a la majoria de la gent. En el món de l'economia, de la política (tot i que als polítics els agrada, de tant en tant, citar un poeta), de la ciència. No fa que passi res enlloc. Només fa passar coses en un món que no interessa a ningú, en el món del llenguatge. En el món de cada llengua.
Les paraules, per l'ús equivocat freqüent, per la poca cura, per l'abandó a la facilitat, es van descarregant de sentit. Ara ja tot ho vol dir tot. La immensa riquesa de les llengües -amb els seus verbs que denoten accions precises, amb els seus substantius que mantenen la substància de les coses, amb els adjectius que els modifiquen i acoten i hi afegeixen la dosi convenient de sensualitat, amb els adverbis que adjectiven els verbs, amb les preposicions i les conjuncions que activen la sintaxi, és a dir, la càrrega moral de tot plegat- es va evaporant. Les llengües s'empobreixen radicalment. Només la poesia malda per evitar-ho, per tornar a carregar les paraules, perquè tornin a ser consistents. Aquesta és la feina, diríem que bàsica, de la poesia, i la fa discretament. Però la poesia es troba, actualment, amb la impossibilitat d'exercir la seva feina més profunda, no pas la de mantenir el llenguatge amb vigor, sinó la de mostrar-ne l'altra cara.
És per això que un Dia Mundial de la Poesia em sembla que no té cap sentit, fora de muntar un xou passatger i oblidable. Potser seria millor proclamar un Dia Mundial de la Gramàtica, un Dia Mundial de la Sintaxi, un Any Mundial de les Llengües, un Segle Mundial del Significat.
Com volem que es pugui fer poesia sense una llengua ben travada, potent, dúctil, amb tot de registres ben calibrats? És impossible, esclar, si entenem la poesia com el que realment és: un artefacte lingüístic significatiu que busca connectar amb el Verb originari, que és capaç d'emocionar, de commoure, de revelar algun dels secrets de l'altra cara del llenguatge. Però em temo que tot això ja sona a música celestial. La paraula forma horroritza. La paraula rigor , encara més. I són els mateixos poetes els primers a horroritzar-se. Dante ja parlava d'il fren de l'arte , el fre de l'art. Però qui és el maco que ara, en coses de creació, prem el fre? I així llegim masses informes de paraules vagues, de verbs impropis, d'adjectius inadequats, de preposicions i conjuncions movedisses. El que és preocupant és que això, l'això resultant, és el que passa per ser anomenat poesia. El que se celebra mundialment. I a tothom tant li fa. I és que, com ja he dit, la poesia no fa que passi res, per tant, no importa. I allò que fa que passi en l'àmbit del llenguatge ja no interessa a ningú.
En el fons, tot plegat és un problema d'escola. En una societat en què l'ensenyament falla, el llenguatge s'enruna. En una societat en què la llengua individual es torna vulgar per l'absència d'una escola eficaç i per la influència corrosiva dels mitjans de comunicació i de formació de masses grolleres, incultes i manejables, és impossible que es pugui produir una poesia que en mereixi el nom. I tot i així, a vegades es produeix el miracle. Potser és això el que celebrem.
