Segueix-me, va, fes-me un 'recuit'...

Avui, el massatgista didàctic, la poetessa sexi i el guitarrista sensible (tant, que li ha fet una cançó emotiva a Guardiola) fan la seva secció a la tele. I encara no els han acabat de posar el micròfon que ja escriuen un tuit: "A punt per parlar de les lumbars!" O "A punt, amb emoció continguda al cor, per parlar de Vicent Andrés Estellés". O "A punt per fer el meu particular homenatge al Pep".

Un cop al plató, desen el telèfon a la butxaca, però de tant en tant, quan no els enfoquen, hi donen un cop d'ull, i somriuen perquè algú els ha contestat. Són els mateixos que el dia de la Copa del Rei eren al teatre, veient Agost , però es van passar la funció enviant tuits sobre el Barça i els elefants. Si un dia van al camp del Barça enviaran tuits dient que Agost és molt bona. Mai no acaben de ser en un lloc del tot. Dinar o reunir-se amb ells ja era pesat abans, d'acord, però és que ara és una tortura. No paren de fer anar els ditets amunt i avall per la pantalla i si en aquell moment algú els menciona t'ho ensenyen. També t'ensenyen tuits antics amb fotos de gintònics que s'han pres i et fan saber a qui segueixen (seguir Paquirrín, per exemple, és divertit, demostra que es prenen la vida amb ironia). Quan fan la secció a la ràdio no els cal dissimular. Tenen el telèfon a la taula de l'estudi, al costat del telèfon del presentador, que també hi dóna cops d'ull. De fet, el presentador es passa el programa demanant als oients que se'n facin seguidors, per veure "si avui arribem als 5.000". Per alguna raó, els presentadors adoren els números rodons.

Si van a prendre un gintònic (els encanta el gintònic) al bar de moda i es troben que hi ha algú tan famós com ells o més, li fan una foto (amb un somriure murri) i en fan un tuit. I esperen, amb paciència, que algú els fotografiï a ells i també en faci un tuit. I aleshores, oh, plaer, el retuitegen.