26/12/2015

Sembrar por

2 min

Mia Couto, el gran escriptor en portuguès que va néixer i créixer al Moçambic colonial, ha descrit la narrativa de la por sobre la qual reposa el poder per concloure que “hi ha qui té por que la por s’acabi”. Semblantment, André Glucksmann, en el seu darrer llibre, tenyit de tons testamentaris, deia que “estimulant les ansietats de la ciutadania la política esdevé un art reaccionari”.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Després d’una crisi que ha fet estralls en la societat, els ciutadans han expressat el seu malestar a través del vot amb una moderació que hauria de deixar ben satisfeta la gent d’ordre. Ni ha aparegut una extrema dreta estil Le Pen, ni un populisme barat a la manera de Beppe Grillo. C’s ha sigut ràpidament homologat pel règim en la seva condició d’ariet antisobiranista català, en la qual ja ha deixat unes quantes plomes. I si alguna cosa es podria reprotxar a Podem, el que concentra tots els recels, és que s’està fent normal massa de pressa. I, tanmateix, el discurs de la por s’ha desplegat de seguida. El que desagrada als partits dinàstics és que el multipartidisme obliga a substituir la pulsió autoritària per la política, és a dir, la propaganda (el regne de la mentida) i la publicitat (el món de l’eufemisme) per la comunicació entesa com a respecte i reconeixement de l’altre.

Ha començat l’operació “aïllar Podem”. Els arguments són peregrins: no es pot pactar amb qui està disposat a entendre’s amb els sobiranistes (com si negar un problema real fos signe de lucidesa); no són de fiar perquè modelen el seu llenguatge amb manifest oportunisme (com si els altres diguessin sempre el mateix); tenen una agenda oculta (com si Rajoy hagués explicitat els interessos del seu alineament incondicional amb l’ortodòxia alemanya); el seu únic objectiu és assolir el poder (com si la resta estiguessin en política com qui pren la fresca).

Els que es creuen propietaris d’una democràcia tutelada ja han decidit que només hi ha una solució, un pacte entre PP, PSOE i C’s. Sánchez ha dit que no. I no se’l creuen. Acabarà caient, vénen a dir.

stats