Publicitat
Publicitat

Sempre França

França té, veritablement, una capacitat de regeneració sorprenent. Fer la revolució contra els aristòcrates, dir-li al món que la mentalitat agrària s'havia acabat, tallar caps i no caure, posteriorment, en la vulgaritat, té mèrit. El glamur i el refinament es renoven permanentment en aquell país. Sempre amanit amb un sentit de pompa i d'estat enormes. ¿Hauríem estat capaços els catalans, que reneguem fins i tot dels almogàvers, d'edificar un impressionant mausoleu a Napoleó si aquest home hagués estat dels nostres? La societat catalana ignora massa coses de França. Encara que sembli una paradoxa, la Transició ens ha allunyat d'Europa. Els catalans, posats a fer tres-cents o sis-cents quilòmetres, trauríem molt més profit anant a Montpeller o a Lió que no pas a altres indrets. Hem esdevingut, això sí, especialistes en Espanya.

Una de les coses bones que obtindríem de viatjar sovint a França -a part de refinar el nostre paladar i criteri gastronòmics- consistiria a adonar-nos que els francesos han vist que la manera d'elegir els líders no pot continuar com fins ara. I com que són pràctics, racionalistes i laboriosos, alguns han decidit posar en marxa un sistema d'eleccions primàries. Fixin-se que el que ara ha tingut lloc a França han estat unes primàries que el Partit Socialista de França (PS) ha organitzat per designar el candidat d'aquest partit a la presidència de la República. No es tracta de les eleccions a l'Assemblea Nacional (el Parlament francès), en què no calen primàries, ja que s'escull mitjançant circumscripcions petites que tenen un sol diputat cadascuna (577, tantes com escons). El diputat de districte es tria mitjançant dues voltes. A la primera queden determinats els dos primers. El diumenge següent, a la segona volta, l'elector ha d'escollir entre aquests dos finalistes. Altre cop, estem davant d'un sistema que no pot apropar-se més a l'elector. El diputat elegit representa el districte i els seus interessos. El ciutadà d'aquell districte s'ha fet seu el diputat.

En elegir el president de França, però, s'entra en una qüestió diferent. Tot el país elegeix el cap d'estat. El seu líder. Com ho fa? També mitjançant el sistema de dues voltes, però amb una sola circumscripció, un sol districte, que és França. Es presenta un candidat per cada partit, encara que també poden presentar-s'hi individus. Com es pot ser candidat? Doncs recollint un mínim de 500 signatures d'altres càrrecs ja elegits (diputats, alcaldes, etc.). Gent que abans ja hagi passat per les urnes. Ja veuen que per a qui manegui els afers interns d'un partit és relativament fàcil recollir aquestes signatures. Sempre hi ha elements electes que deuen favors, etc. Què els he d'explicar, que no sapiguem! Per tant, la designació de candidat a la presidència de la República ha esdevingut un afer de passadissos de partit. Amb una diferència: estem parlant del cap de l'estat elegit amb vot directe del ciutadà. Però tant li fa, la designació del candidat ha estat, fins ara, un afer obscur de partit. Un joc que bruteja.

És en aquest context que el PS ha decidit organitzar unes primàries de veritat. I és que fer unes primàries en què només vota gent del partit són ganes de voler entabanar el personal. Els partits, com l'exèrcit, no estan pas per exercir la democràcia interna, sinó per defensar-la externament. La democràcia la practiquen els ciutadans, i prou. Per tant, les primàries, si es fan, han d'estar obertes a tota la població, no només als militants. Així és com es fa, en bona mesura, als Estats Units. Per això el PS ha obert un procés de primàries en què han pogut votar els militants del partit i la població en general (això sí, els que no eren militants pagaven un euro per cobrir les despeses organitzatives). El candidat a president de la República pel PS, el senyor Hollande, no l'ha pas triat el partit, sinó els 2,8 milions francesos que han volgut participar-hi.

La lliçó és important. Demostra la capacitat de França per regenerar-se a desgrat d'amics i detractors. Aquest país, sempre fascinant, sap tenir les antenes posades. Per això sempre ha pogut dir-hi la seva. Malgrat el que es proclami, és un país amb un gran futur. Parafrasejant Tayllerand (que, a més de gran gurmet, va ser ministre de Napoleó) podríem assegurar que els francesos encara no saben qui guanyarà, però segur que serà un dels seus.

Nota: És d'esperar que la gerra freda de cafè per a tothom de Brussel·les/Madrid desactivi d'una vegada per totes la dèria catalana, curta de gambals, sobre el corredor mediterrani. El provincianisme de TV3 sobre aquest tema, incommensurable.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT