Senglars

Som al bar de la placeta, a la nit, i en veiem passar tres per la vorera, tranquil·lament, sense espantar-se. Una mare i dos fills. I a l’estació del tren en surten quatre o cinc i travessen la carretera espantats. Corren. Un cotxe frena per no topar-hi. A la tarda al parc on juguen els nens n’apareixen dos, que segur que ensumen berenars. Es passegen per allà com gossos. Però no són gossos. Són senglars.

Cada matí, quan sortim al carrer, en veiem els cagallons, que els cotxes aixafen. Tot el carrer n’és ple. Han vingut a la nit a buscar escombraries. Tomben les galledes, rebenten les bosses, s’enfilen a les papereres. Els dies que toca orgànica fan festival. Sempre fem broma i diem que segur que els pares senglars diuen als fills senglarets: “Va, nens, que avui sortim a sopar”. Una veïna que té rucs diu que cada nit entren a casa seva i se’ls mengen pinso. No s’espanten si els intenten fer fora. Un dia, un va voler envestir-la. De nit, a la carretera, sempre n’hi ha algun que travessa enlluernat. Arriben a Barcelona.

S’estan amansint en el pitjor sentit que té aquesta paraula. Han après a no témer els humans. Com els coloms de Barcelona, que mengen deixalles, aquests saben que hi ha menjar allà on hi ha humans. Si fossin gossos o gats pensaríem que s’ha de fer alguna cosa, però són senglars i no s’hi pot fer res. Impossible menjar-se’ls com l’Obèlix. Deuen concentrar totes les malalties possibles menjant tot això que mengen. Només cal veure com escuren les llaunes de tonyina per imaginar-se tot el metall que deuen empassar-se cada dia. Té alguna cosa de depravada veure’ls passar per la vorera, sense cap por, buscant les nostres deixalles tranquil·lament, incansablement, com qui pastura pel bosc. L’altre dia vaig somniar que el Tribunal Constitucional deia que als senglars els passa com als toros, que es veu que si els toregen no pateixen.