Publicitat
Publicitat

UN TAST DE CATALÀ

Se'ns cau, la llengua?

Un terrassenc que treballa amb canalla m'escriu des de la desesperació de constatar que cap nen no cau : tots es cauen . És un barbarisme tan comentat que es fa difícil parlar-ne sense reiterar tòpics. Per això l'agafo només d'excusa per fer una reflexió més general.

Deixo clar, d'entrada, que crec que fem molt bé de lluitar contra aquesta epidèmia. És una falta que jo no deixaria passar ni en registres molt informals. Però si, havent-nos-hi trencat les banyes, fills i néts insisteixen a caure's no hauríem de caure en la desesperació.

Són molts els motius que fan que les llengües s'encomanin certs trets amb una força que costa resistir. De vegades la mateixa evolució de la llengua ja ho afavoria i d'altres és l'àmbit d'ús -per exemple un pati d'escola- el que facilita el contagi.

Molts catalans tenen clar que és aberrant "Em cauré" o "Calla't" però molts menys qüestionarien el pas de passar a passar-se en una frase com "Ja m'ha passat / se m'ha passat el mareig" i, menys encara, el pas de quedar a quedar-se a "La camisa li ha quedat / se li ha quedat petita".

Fem molt bé, doncs, d'insistir a combatre el que repugna a la nostra sensibilitat, però ens podem estar esquinçant les vestidures per caure's mentre ens pugem al carro d'altres verbs pronominals poc genuïns.

Alguns els aturarem i d'altres passaran a ser fins i tot normatius. En tot cas no sembla que això hagi de passar mai amb caure's ni callar-se , que han esdevingut -si més no de moment- dues de les nostres línies vermelles.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT