Sentit d’estat
Francisco Fernández Ordóñez va ser, amb UCD, el ministre de la reforma fiscal que va començar a fer pagar impostos (i va perdre uns quants amics) i, després, el de la llei del divorci (i la seva esposa va perdre unes quantes amigues). I ja amb els socialistes, va ser el ministre d’Afers Estrangers de l’entrada d’Espanya a la Unió Europea. Era el que els francesos en dirien un gran “ commis d’État ”.
Vaig tenir ocasió de freqüentar-lo, juntament amb José Martí Gómez. I d’ell vaig aprendre un cert sentit de l’Estat que a vegades des de Catalunya costa d’entendre. Ho explicaré en dues anècdotes. L’any 1991, el dia que el Barcelona jugava una final de Recopa d’Europa contra el Manchester United, vam dinar a Madrid. En acomiadar-nos, jo, periquito confés i convicte, vaig buscar la seva complicitat madridista: “Espero que el Manchester no ens falli”. “No et pensis -em va contestar-. A mi ja em va bé que guanyi el Barça”. Davant la meva perplexitat es va explicar: “Demà tinc reunió a Brussel·les. Si ha guanyat el Barça em felicitaran a mi; si no, felicitaran el meu col·lega britànic”.
L’altra anècdota té a veure amb els Jocs Olímpics de Barcelona, que ell desgraciadament no va tenir oportunitat de veure perquè va morir mentre s’estaven celebrant. Comentant l’adjudicació dels Jocs, es va sincerar: “Francament, mai m’hauria imaginat que si un dia hi havia uns Jocs a Espanya no fossin a Madrid. Els vau tenir perquè aquí no ens ho vam creure. I quan ens en vam adonar ja era tard. Barcelona va jugar molt bé les seves cartes”.
Dues consideracions que podrien ser de qualsevol ministre de la República Francesa: un sentit d’estat, de tradició jacobina, que a Espanya, llevat d’algunes excepcions, s’ha exercit amb mediocritat. I que Catalunya ha d’aprendre.
