Publicitat
Publicitat

Senyals Ominosos

La vida, les circumstàncies socials, nosaltres mateixos, emetem senyals. Senyals positius, senyals que desperten simpatia, senyals que provoquen rebuig, senyals de confiança, senyals de mal averany. Darrerament, s'han multiplicat els de mal averany, ominosos, contra Catalunya i els catalans. La supressió, precisament, del senyal de TV3 al País Valencià (perdó, a la Comunitat Valenciana) potser n'és el més inquietant. Un altre ha estat l'acceptació per part del Tribunal Constitucional del recurs presentat pel govern d'Espanya, presidit pel federalista (sic!), pel partidari i advocat de l'Espanya plural (també sic!) i mentider conspicu senyor Rodríguez Zapatero contra el dret de fer consultes, això que en diuen referèndums, a Catalunya. Un altre, encara, ha estat la concessió del premi Ramon Llull de novel·la catalana a una escriptora castellana que sempre s'ha caracteritzat pel seu anticatalanisme.

Són tres senyals ominosos que no fan més que indicar-nos que ens esperen temps dolents. I si a això hi afegim l'espanyolització cada dia més clara del PSC, amb la derrota de Montserrat Tura, representant de la secció més catalanista del partit, a les primàries per a l'alcaldia de Barcelona, i el procés encobert, amb excuses de mal pagador, d'espanyolització de les caixes catalanes, tenim una situació de senyals ominosos realment important.

No pot ser que en l'època de les comunicacions, quan es poden veure quantitat de canals -en molts casos clavegueres-, no es puguin veure tots els canals locals. A mi m'agradaria veure, de tant en tant, la televisió madrilenya i, és clar, més sovint, les del meu àmbit lingüístic, la valenciana i la balear. O la de Girona i la de la Costa Brava. I no crec que el problema sigui tècnic. Si La 1 i La 2 arriben a tot el territori estatal, ¿no hi podrien arribar totes les altres? Però no. A València no volen veure la televisió catalana. La majoria de valencians, la que vota el PP, no vol que una llengua estranya se'ls fiqui a casa o a la barraqueta. I ho impedeixen, pels mitjans que sigui.

Mentre depenguem d'Espanya, serem una província, i la paraula província suposa subjecció i marginalitat. Han estat precisament les consultes sobre la voluntat de sobirania les que han provocat la maniobra rapidíssima del senyor Zapatero. Els causa terror que algun dia Catalunya pugui decidir què fa amb ella mateixa. I fan tots els possibles per impedir-ho.

El senyal ominós del premi Ramon Llull concedit a una escriptora castellana, encara que sigui amb una novel·la escrita o traduïda al català, és altament preocupant, perquè dóna per establert que, fent literatura, es pot ser bilingüe. Jo crec que no es pot ser un escriptor bilingüe. Un escriptor de debò ho és quan s'implica vitalment en la llengua en què escriu. Servidor exclusiu d'aquesta llengua. D'altra banda, no es pot fer literatura amb una llengua que només es manega a mitges. És clar que no estic gens segur que l'escriptora premiada faci realment literatura.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT