Sergi Caballero: "Faig el que em dóna la gana"
Ens trobem a mitja escala del CCCB. Ell baixa, jo pujo. Va vestit de negre integral; bigoti i ironia. Tots dos parlem per telèfon. Pengem. Ei, com va, nerviós? No. Fot 20 anys que fem el Sónar. El Sergi porta mitja vida dedicada al festival, trencant esquemes i codis establerts, apostant pel risc visual i l'originalitat, sempre a la seva manera i amb total llibertat. Ell és el cervell darrere la imatge gràfica mutant i sempre imprevisible de totes les edicions d'un festival que és la referència en l'art multimèdia i la música avançada. ¿Tu també ets tan avançat en tot? No. Jo sempre he estat molt mal estudiant i m'han fet fora de tots els col·legis on he anat. Ja, el gamberro? Sí, jo era el de la fila del darrere.
LLIBERTAT I MODERNITAT. El Sergi s'ha fet a ell mateix: ni col·legis, ni oficis, ni carreres. No s'inspira en res ni en ningú; crea intuïtivament i a partir d'imatges; flaixos. I és així com ha aconseguit crear-se un segell únic que desconcerta i fascina alhora, que combina el sentit de l'humor amb l'enginy i la intel·ligència i que respira postmodernitat: el Sergi és capaç de convertir el Dioni -un conductor de furgons blindats que es va fugar al Brasil amb 298 milions de les antigues pessetes- en una icona de modernitat. N'ets conscient? Jo no sé res: només sé que faig el que em dóna la gana. I que des de fa bastants anys no consumeixo gaire cultura, ni tampoc m'interessa. Jo em limito a fer el que em ve de gust. ¿Anant al marge de les tendències, marques tendència? Jo no penso en la transcendència del que faig, només m'importa passar-m'ho bé, creure en el que creo i ser feliç mentre ho faig. Ho ets? Sí. Però la felicitat és una imbecil·litat.
NOVA YORK I POLLETS. El Sergi treu ferro a tot. Té sentit de l'humor i respira gamberrisme; amics per totes bandes i poc rastre d'ego. S'avorreix ràpid i tot ho desmitifica: ¿L'avorriment és la base de la creativitat? No. Però a mi hi ha molt poques coses que m'interessin: fa molts anys que només veig les pel·lícules començar, al cap de 10 minuts ja he desconnectat. Tampoc m'interessa viatjar. Quan arribes a una ciutat t'adones que és exactament com l'havies imaginat. Recordo quan vaig anar a NY i vaig pensar, mira, com als anuncis. Digue'm una cosa que et sorprengui: Que un paio es pugi especialitzar a identificar el sexe dels pollets.
BARÇA I MARADONA. Imprevisible. Com la imatge gràfica de cada edició del festival: des de famílies amb incontinència fins a senyores amb debilitat per enterrar el cap a terra; estafadors capaços de vendre la Torre Eiffel o un mite del futbol com Diego Armando Maradona. Com va anar? Bé. Vam acabar jugant a futbol. ¿Li vas marcar algun gol? No. Jo feia de porter. T'interessa el Barça? No. No m'interessa ni el Barça ni l'esport en general: una vegada vaig anar al Camp Nou i vaig marxar al cap de 10 minuts. Ja en tenia prou. El Sergi no té mites, ni herois: fa i desfà a la seva manera i crea anàrquicament. Fins al punt que el guió de la seva primera pel·lícula -basada en dos fantasmes que volen deixar de ser-ho- el va escriure després d'haver-la rodat. Creus en fantasmes? Només sé que n'hi ha molts i per tot arreu, però amb l'edat els reconeixes i els evites. ¿Tu ho ets? Jo segur que ho he estat per a algú, però tant me fot: que cadascú pensi el que vulgui i a mi que no m'emprenyin.
