Set caigudes i quatre cicles
Des del final de la Guerra Freda seguim amb l'intent, infructuós, de crear un nou ordre internacional estable en què la distribució i gestió del poder (unilateralisme vs. multilateralisme) i, com a conseqüència, la seva sistematització (de l'unipolarisme al multipolarisme) les acceptin els principals actors mundials i comportin un nou paradigma explicatiu de la geopolítica mundial. Malgrat l'absència d'un paradigma omniexplicatiu, vull suggerir una manera modesta i sens dubte parcial de comprendre on som, que relaciono amb set caigudes i quatre cicles.
Les caigudes: 1. La del Mur de Berlín (1989), que va comportar la desaparició de l'URSS (1991) i la fi del comunisme (Cuba i Corea del Nord són avui parcs temàtics prehistòrics, com Jurassic Park ideològics). 2. La caiguda de les Torres Bessones (2001), que va donar peu a la doctrina Bush de l'atac preventiu i la guerra al terror. 3. La caiguda de Bagdad (2003), relacionada amb la caiguda anterior, però que en realitat respon a un pla dels neoconservadors nord-americans previ a l'11-S. 4. La caiguda de la banca d'inversió nord-americana (2008) a causa de la bombolla financera provocada pels actius tòxics ( subprime ), que no només ha afeblit les economies occidentals sinó que ha enlairat les emergents. 5. La caiguda dels règims autocràtics àrabs (2010-2011), les conseqüències de la qual encara no podem predir (representarà un Maig del 68?, un Teheran del 79?, o alguna cosa semblant a la caiguda del Mur del 89?). 6. La caiguda de Fukushima (2011), que connecta amb l'infern de Txernòbil, enfonsa el futur de l'energia nuclear i destarota la geopolítica de l'energia. 7. I la caiguda de Bin Laden, episodi menor però que ajuda a tancar l'excessiu protagonisme atribuït a Al-Qaida l'última dècada. Són set caigudes de naturalesa diversa que ens ajuden a comprendre millor els components o dimensions que estan en joc en la definició del nou ordre internacional: canvis ideològics (denominats en el seu moment "fi de la història"), emergència del terrorisme internacional identitari o religiós (xoc de civilitzacions), enfonsament de règims autocràtics (sigui per la invasió militar dels EUA o per l'acció emancipadora ciutadana), canvis geoeconòmics disruptius i problemes de seguretat energètica.
Aquestes set caigudes connecten d'alguna manera amb quatre cicles històrics que conflueixen en el present. Els quatre són de naturalesa i ritme diferents, però es condicionen entre ells. Cap dels quatre ha finalitzat. Hi ha, en primer lloc, dos cicles de mitjà termini. Tots dos comencen el 1989. El primer és pròpiament el geopolític: final de la Guerra Freda, lideratge dels EUA, emergència dels BRIC, etc. Durant la dècada anterior, tot semblava indicar que anàvem cap a un "món unipolar". Avui ja sabem del cert que no, però desconeixem encara en quin model o sistema desembocarem. El segon cicle és fill directe del primer. Es tracta de la globalització, que va lligada a tres factors claus: l'autodestrucció del comunisme, les polítiques liberalitzadores i l'impacte de les noves tecnologies del transport i les comunicacions. L'11 de desembre del 2001, els EUA accepten l'ingrés de la Xina a l'Organització Mundial del Comerç sota aquest pressupòsit: "És un mercat de 1.340 milions de xinesos, ens els menjarem amb patates". Deu anys després, ja sabem qui guanya i qui perd en la globalització i qui s'està menjant a qui. El tercer cicle és curt, és el de la crisi econòmica (2008). Sens dubte, la superarem però deixarà al seu pas més d'un cadàver. Per últim, hi ha un cicle històric de llarg abast que ha ocupat segles i que segurament arriba a la seva fi, és el cicle caracteritzat per l'occidentalització del món. En pocs anys, per raons demogràfiques, econòmiques i culturals, veurem com algunes de les institucions claus en la governança mundial (G-20, BM, OMC, FMI, ONU, etc.) passaran a ser controlades o liderades per països no occidentals. La desoccidentalització del món no serà una caiguda més com les esmentades abans, sinó l'inici d'una cosa radicalment diferent.
