Publicitat
Publicitat

VISCA EL SISTEMA

S'ha de fer el que s'ha de fer

Els embarbussaments, pel que es veu, són una part important de l'estratègia de comunicació de l'actual PP hegemònic, que tants de nuevos amaneceres promet per a aquest Regne d'Espanya tothora gemegós. Mariano Rajoy en va perpetrar un, d'embarbussament, en el seu discurs d'investidura, que Iu Forn tenia la gentilesa de traduir en la seva columna d'ahir i que deia: "Sé que hem de fer bé el que cal fer en cada moment". És bo, no es pot negar, però cal dir que no deixa de ser una versió, corregida i abreujada, de l'embarbussament premium que es va empescar un dels pupils més dilectes de Don Mariano, el torero mallorquí Tutanramón Bauzá, quan va inflamar les seves files amb la següent proclama (que no em veig amb cor de traduir): " Sabemos qué es lo que hay que hacer y lo vamos a hacer; y por eso hacemos lo que hemos dicho que íbamos a hacer, y por eso seguiremos haciendo aquello que nos toca hacer, a pesar de que alguno no se crea que vamos a hacer lo que hemos dicho que íbamos a hacer ". Si les neurones dels lectors amables encara són aquí, aprofitarem per aclarir que el president de les Balears no tan sols va dir textualment això, sinó que -com Rajoy- ho va llegir d'un discurs que portava escrit. Si apliquessin als molins de vent una desena part de l'energia que dediquen a declamar bajanades, Espanya ja seria líder mundial en energia eòlica.

De tanta filigrana retòrica en podem inferir una cosa, i és que els dirigents del PP estan disposats a fer el que cal fer. Ara bé, es deuen preguntar, què és el que cal fer? Ah, amics meus, aquesta és tota una altra qüestió. El gran Bauzá va engegar la seva filípica en un acte del PP en plena jornada de reflexió de les eleccions espanyoles, però en els set mesos que acumula de mandat no hi ha hagut manera d'aclarir què dimonis era el que calia fer, com no fos tancar televisions desafectes i muntar bronca amb el tema del català. De la mateixa manera, Mariano Rajoy va fotre tot un discurs per evidenciar que no té res a oferir que no sigui exercitar la paciència del pobre Job (i, això sí, retallar pressupostos i competències de les comunitats tan aviat com es pugui: o és que algú es pensa que la reforma exprés de la Constitució es va fer perquè sí?). Alguns, d'aquesta insubstancialitat, en diuen paciència, cautela i sentit comú; d'altres preferim dir-ne irresponsabilitat manifesta. El temps (no molt de temps, d'altra banda) dirà quin dels dos anava equivocat.

La insistència de la cúpula pepera en els jocs de paraules sobre el que cal fer també ens fa palesa una altra realitat, que és la preponderància de l'analfabetisme escolaritzat entre les classes dirigents de la política espanyola. Saben llegir un text i saben escriure frases simples, però la seva capacitat d'entendre (i ja no diguem de transmetre) un missatge mínimament complex està sota zero. Si aquest és el personal que ens ha de traure del merder en què estem, jo em pregunto què és el que cal fer per amagar-se encara més endins del cul-de-sac.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT