Publicitat
Publicitat

S'ha trencat l'equilibri

Estic convençut que entre aquest any i el vinent es produiran canvis profunds en el marc de relació entre Catalunya i Espanya. No estic tan convençut que aquests canvis siguin necessàriament en una línia positiva. Alguns hem fet servir la metàfora del xoc de trens. És una manera de dir que anem a una confrontació i que el resultat és difícil de preveure (quan els trens xoquen, no se sap ben bé què pasarà), però de vegades tenim la temptació de tibar les metàfores més enllà del que volíem dir. Un xoc de trens és, per principis, una cosa poc desitjable en la qual tothom pot prendre mal, i ens genera la sensació que tenim només dues locomotes a tot drap conduïdes per maquinistes que van a buscar el xoc. Imaginar-te tot de ferros retorçats fa desitjar que hi hagi algú que hi posi seny i que aturi les dues locomotores (no n'hi ha prou aturant-ne una per evitar el xoc!) o que hi hagi un guardaagulles que tregui els dos trens de la mateixa via.

La metàfora és informativa, però n'hauríem de trobar alguna altra de complementària per explicar la situació i el futur. No és fàcil. La idea principal a trametre i que la metàfora del xoc de trens no inclou és que ha de passar alguna cosa perquè la situació no es pot quedar com està. On som no ens hi podem quedar. No és estable, no és sostenible, no ho defensa ningú. Més que xocar dos trens, una situació inestable s'acabarà decantant. Les relacions entre Catalunya i Espanya són un sistema en què operen una sèrie de forces que tiben en direccions diverses i contraposades. Hi ha forces que tiben amb més o menys intensitat, algunes que tiben a favor de la involució, unes altres cap a la ruptura, algunes perpendicularment perquè les coses no es moguin. Quan moltes forces diverses i fins i tot contradictòries actuen sobre un mateix espai tendeixen a compensar-se i a generar un punt d'equilibri suportable per a la majoria, encara que tothom remugui.

Durant la Transició es va generar un punt d'equilibri tens i complicat, però prou estable: un estat de les autonomies, un govern de la Generalitat amb una capacitat d'autogovern que li permetia incidir favorablement en temes d'identitat i progrés econòmic, una competència desigual i asimètrica però no tancada entre un model de centralització econòmica i cultural a Madrid i un model en què Catalunya podia tenir sistemes per defensar i incrementar l'autogovern, ser visible al món i conservar la personalitat pròpia. Però en els últims anys aquest sistema de forces ha canviat molt i el vell punt d'equilibri -més o menys desitjable, però estable- ja no és un punt d'equilibri. La majoria, a banda i banda, no el percep com un punt d'equilibri.

La crisi econòmica fa que l'estat de les autonomies amb cafè per a tothom es demostri absurd i insostenible, un luxe i una causa de dèficit. Ha fracassat i no es pot mantenir. Però el problema que intentava resoldre es manté i s'ha fet més gran: l'existència de realitats culturals diverses i d'una reivindicació forta d'autogovern com a mínim a Catalunya i Euskadi. La crisi fa que l'estat de les autonomies s'enfonsi. A més, en temps de crisi, el dèficit fiscal que pateix Catalunya -i les Balears, i València- passa de ser dolorós a ser insuportable: compromet la viabilitat econòmica, la competitivitat i el benestar dels ciutadans d'aquests territoris. I l'asfíxia de les institucions catalanes per un mal finançament, en temps de crisi, converteix l'autogovern en una fal·làcia.

L' statu quo , l'estat de les autonomies amb un govern català practicant el peix al cove, ja no és el punt d'equilibri sostenible -encara que sigui remugant- entre forces contradictòries. La sentència del Constitucional i altres que se'n deriven en el terreny de la llengua fan que el vell punt d'equilibri pel que fa a la defensa de la identitat i la cultura sigui també inestable. Les forces presents en el sistema s'han polaritzat. Fracassada la via del mig -que només defensarien post mortem els que es proclamen federalistes, que són quatre i ningú no se'ls creu-, les forces que busquen l'uniformisme espanyol o les forces que demanen més poder polític per a Catalunya han pujat d'ambició i de potència. No tenim metàfora per explicar què pot passar. No és un xoc de trens suïcida o inconscient. És la constatació que l'equilibri ja s'ha trencat. Segons com siguin de potents, d'unànimes, de capaces, cadascuna de les forces que actuen sobre el sistema de les relacions Catalunya-Espanya se'n podrà trobar un de nou.

Amb totes les cauteles podem complementar la metàfora dels trens amb una altra metàfora: un concurs de tibar corda. Dos equips tiben cap a la seva banda una corda que té un llaç lligat al mig. Durant força temps, sense deixar de tibar, a tots els semblava acceptable on havia quedat el llaç. I podien anar fent. Ara a cap dels dos li sembla bé. A tots els sembla un drama, i per a tots dos ho és. En tots dos equips hi ha qui tiba per moure una mica el llaç a favor seu i qui tiba per guanyar del tot el concurs. Però ara tothom tiba fort. En aquests dos anys veurem on se situa el llaç de la corda. Més cap aquí o més cap allà. Difícilment on era: la crisi i el Constitucional no ho permeten. Sabent una cosa: que tibant fort a banda i banda, la corda es pot trencar.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT