Lligams
Com diria la meva enyorada Tatiana Sisquella: al món hi ha dos tipus de persones, les que van llegir els llibres de la Celia i les que no. Per als que sou del segon grup us diré que la Celia és la protagonista d’una col·lecció escrita per Elena Fortún i publicada per Alianza Editorial a partir de l’any 1929. Jo la vaig conèixer gràcies a la meva mare, que ens va anar passant els llibres -que encara guardo, alguns molt deteriorats perquè han passat per moltes mans-, i sempre vaig lamentar que les meves amigues no coneguessin aquest món meravellós i divertidíssim d’aquesta nena entremaliada i ocurrent.
Aquesta setmana he llegit la correspondència entre Elena Fortún i Carmen Laforet, reunida al volum titulat De corazón y alma. Al pròleg, dues de les filles de Laforet, Cristina i Sílvia, expliquen com la seva mare les va convidar a llegir les aventures de la Celia i com elles les han compartit després amb les seves filles. Va ser en aquell moment que vaig pensar en la frase que feia servir la Tati a La tribu de Catalunya Ràdio.
Les cartes que Fortún i Laforet es van escriure vessen afecte, tot i que aquestes dues dones van viure sempre lluny l’una de l’altra i es portaven trenta-cinc anys. Es van trobar gràcies a l’admiració que sentien l’una per l’altra, tot i que vivien moments ben diferents. Carmen Laforet era l’autora de moda gràcies a la novel·la Nada, que li havia fet guanyar el premi Nadal sent encara molt jove, i Elena Fortún escurava els últims mesos de vida en un sanatori a Centelles. Laforet lluitava per no ser engolida per la família que estava creant i s’esforçava per continuar escrivint i Fortún maldava per superar una malaltia pulmonar que la feia patir molt.
El més impressionant d’aquesta correspondència és entendre fins a quin punt la literatura pot unir dues persones. Laforet va llegir la Celia sent una nena i va considerar-se amiga íntima d’aquella nena. Va començar a estimar aleshores, segons confessa, la dona que l’havia creat: “ Querida Elena mía, ¡ya lo creo que me hubiese gustado ir a la par contigo por la vida!... Pero el caso es que de manera muy extraña hemos ido. Desde que yo tenía siete años y empezó Celia a publicarse en ‘Blanco y negro’ he tenido la costumbre de hablar contigo a solas y hacerte mis confidencias. Eres mi amiga de la infancia y de toda mi vida ”.
Llegint les seves cartes he sentit que jo les estimava a totes dues, a través de la Celia, a través de Nada i a través d’aquesta correspondència privada que exposa tan clarament què ens ofereixen els llibres i fins a quin punt algunes lectures poden ser importants a la nostra vida.
