09/12/2016

Mare i filla

2 min

La mare té uns cinquanta anys, però ningú no ho diria. És una dona molt activa, està en forma i conserva unes faccions gairebé infantils. Ella sap, però, la veritat dels cabells blancs a sota el tint. I els fogots. I la falta d’agilitat. No sembla que en tingui cinquanta, però els té.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

La filla n’acaba de fer vint. S’assembla a la seva mare, però ha heretat els ulls blaus i els clots a les galtes del seu pare. Estudia una enginyeria i fa teatre amateur. I està vivint el seu primer mal d’amors.

La mare la sent arribar, a les nits. Sent els dos cops secs quan deixa caure les botes a terra i com es renta les dents. Després, tot i que la noia procura ofegar els sanglots, la sent plorar. Una nit rere l’altra la mare reprimeix les ganes d’alçar-se del llit perquè sap que la filla és una mica esquerpa i que, probablement, si ella s’hi acostés, la rebria amb un estirabot. Encara no està preparada per acceptar el consol.

Estirada al llit, en la foscor, la mare comença a detestar aquest noi que només coneix de vista, el director del grup de teatre. Només li va caldre veure’ls un dia mentre assajaven per saber que era ell. Com el mirava, com en parla. Calcula que deuen haver estat junts des de començament d’estiu. Amb prou feines mig any d’amor. I ara, quan la noia es gronxava còmodament en un núvol de felicitat, ell ha decidit deixar-la caure bruscament.

Un dia qualsevol, al matí, mentre la filla remena el sucre a dins del cafè amb llet amb la mirada perduda, la mare s’arma de valor i li pregunta què passa. La noia alça la mirada líquida i la confidència brolla espontàniament. M’ha deixat per una altra. Però ningú no l’estimarà com jo l’estimava. Pensava que seria per sempre, n’estava convençuda. Jo l’havia triat i no sé si podré ser feliç sense ell.

La mare l’escolta sense dir res. Observa la seva filla i s’adona que és un dolor profund i adult i que li fa un mal desconegut, més amargant que el seu propi dolor. Sense pensar-ho, parla del seu gran desamor, quan tenia més o menys l’edat de la filla. Recorda les llàgrimes, aquella tristesa infinita.

La noia no sap com dissimular la seva sorpresa. La seva mare, enamorada? D’un home que no és el seu pare? Se’n recorda, encara? L’eco de la confessió materna omple el silenci de la cuina. La noia s’eixuga les llàgrimes amb el palmell de la mà damunt la galta. La mare arrenca un bocí de paper de cuina amb un gest ràpid i l’hi passa. La filla somriu entre les llàgrimes.

stats