Publicitat
Publicitat

La meva Síria desperta de nou després de quaranta anys

La revista National Geographic va publicar el 2009 un article sobre Síria de l'enviat especial Don Belt, que havia entrevistat el president Baixar al- Assad. El 2000, poc després de l'enterrament del president Hafiz al-Assad, el seu fill, Baixar, va entrar al despatx del seu pare per segona vegada a la vida. La primera visita l'havia fet als set anys, "quan hi va entrar corrent ple d'il·lusió per explicar al seu pare com li havia anat la primera classe de francès". El president "recorda que va veure una gran ampolla de colònia en una vitrina a prop de l'escriptori del seu pare", diu Belt. "Vint-i-set anys després va descobrir amb estupefacció que l'ampolla encara era allà, pràcticament intacta". Aquesta ampolla podria ser una al·legoria de Síria: la Síria que ha estat amagada durant els quaranta anys de govern dels Assad; durant dècades un país i les seves aspiracions s'han deixat abandonats i oblidats en un prestatge en nom de l'estabilitat.

Ara es fa visible aquesta altra Síria per recordar-nos que no pot continuar en l'oblit; que el poble sirià no ha estat dormint durant les dècades de domini dels Assad, sinó que, com tots, aspira a viure amb llibertat i dignitat.

Me'n recordo del meu pare, Nureddin al-Atassi, que va ser president de Síria fins que el van empresonar el 1970 després del cop d'estat perpetrat pel general Hafiz al-Assad contra els seus companys del Baas, el seu partit. Jo aleshores tenia tres anys, i em va costar una mica entendre que la presó no era només per als delinqüents, sinó també per als presos polítics. El meu pare es va passar 22 anys tancat en una petita cel·la a la presó d'Al Mazza sense càrrecs i sense judici. Comptàvem els dies segons el ritme de les visites que li fèiem: una hora cada dues setmanes. Al final el van deixar anar després d'un període de lluita contra el càncer, per al qual li van negar el tractament. El desembre del 1992 va morir a París, on va arribar ajagut en una llitera.

Per a la immensa majoria de sirians, la Síria oblidada volia dir un estat policial, governat amb mà de ferro. Volia dir un pacte internacional per donar suport a un règim dictatorial en nom de l'estabilitat regional, per preservar la seguretat d'Israel i mantenir als alts del Golan una pau tan freda com la neu que cobreix el mont Hermon.

La Síria oblidada volia dir milers de presos polítics amuntegats durant dècades en la foscor de presons i centres de detenció. Volia dir desaparicions sense ni tan sols un certificat de defunció per a les famílies. Volia dir llàgrimes de mares i esposes que esperaven, des dels anys 80, el retorn de fills i marits, ni que fos embolcallats amb una mortalla. Volia dir humiliació quotidiana, silenci absolut i por omnipresent. Volia dir xarxes de corrupció i nepotisme, una burocràcia en estat de descomposició i un aparell de seguretat sense control ni obligació de retre comptes. Volia dir marginació de la política, domini del poder judicial, asfíxia de la societat civil i aniquilació de qualsevol mena d'oposició.

Un eslògan esfereïdor, "El president Hafiz al-Assad serà sempre el nostre líder", exhibit a l'entrada de totes les ciutats i als edificis públics, deia als sirians que la història s'acabava a les fronteres del país. Però la història no s'havia acabat, esclar, i de tant en tant feia una fugaç aparició en la vida siriana. El règim amagava el cap sota l'ala i es feia la il·lusió que, si maltractava el poble amb la deguda contundència, podria mantenir la història allunyada. És el que va passar a la dècada dels 80, en les sanguinàries matances de Hama. Va tornar a passar a principis dels 90, quan va caure el bloc soviètic mentre a Síria es mantenia un règim de partit únic. Va tornar a passar el 2000, amb la mort de Hafiz al-Assad i el traspàs hereditari del poder, com si el règim pogués derrotar fins i tot la inexorabilitat de la mort. I va passar l'any següent, quan la primavera de Damasc va ser enterrada en vida després de l'arrest dels activistes destacats, que demanaven que Síria i el nou president avancessin cap a la democràcia.

Durant aquestes quatre últimes dècades, el règim s'ha negat a introduir cap reforma política seriosa. Mentrestant, però, Síria ha viscut una gran transformació demogràfica, econòmica i social. La població ha crescut i és més jove; en l'actualitat més de la meitat de sirians són menors de 20 anys. L'èxode rural ha provocat una explosió demogràfica als afores de Damasc i Alep. Amb un atur cada vegada més estès, la riquesa s'ha concentrat en mans d'una petita classe formada per membres del règim i els seus sequaços.

Molts diplomàtics occidentals dubtaven que el poble sirià fos capaç d'aixecar-se un dia per exigir els seus drets i llibertats. Però aquests escèptics van subestimar la profunditat de la resistència i la dissidència. No és gens sorprenent que, a l'hora de la veritat, els sirians hagin obert el cor i l'esperit als aires de canvi de la Primavera Àrab.

En comparació amb les altres revoltes àrabs, la siriana és potser la més àrdua tenint en compte la crueltat del règim i l'amenaça de guerra civil. La unitat del poble i la seva decisió de no recórrer a la violència li permetran recuperar al final la llibertat i construir la seva pròpia experiència democràtica.

Baixar al-Assad no explicava a National Geographic què n'havia fet, de la gran ampolla de colònia. La reacció del règim i els últims discursos d'Al-Assad indiquen que ningú al palau presidencial, ni tan sols el president, pot moure l'ampolla de vidre plena de despotisme que ha mantingut captiu el futur de Síria.

El meu pare va governar Síria 4 anys, però jo no he heretat ni poder ni fortuna. El que vaig heretar va ser un maletí que ens van enviar de la presó després de la seva mort. Contenia les seves pertinences després de 22 anys de reclusió. Tot el que recordo d'aquell maletí és la pudor de presó humida que exhalava la seva roba quan el vaig obrir.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT