Síria no és el problema

Tinc davant meu una fotografia en què es veu un grup de persones. Està feta a França a finals del 1939, concretament a Clermont-Ferrand. La nena petita —si fa no fa d’un any— amb els cabells rossos i rinxolats és la meva mare. La resta també són parents meus, acompanyats per una de les famílies que els van acollir durant l’exili. En aquell moment, el meu avi matern era al camp de concentració de l’illa de Saltés, davant de Punta Umbría, a la costa de Huelva, juntament amb molts altres catalans fets presoners després de la Batalla de l’Ebre. Molts van morir d’inanició. L’avi patern era a Bordeus, i no sospitava que al cap de poc temps acabaria al penal de Burgos. Els explico aquestes coses tristes perquè vegin fins a quin punt puc identificar-me amb les fileres de refugiats sirians que veiem dia sí dia també a la tele o a les fotografies dels diaris. A l’Europa Central és pràcticament impossible trobar una família que no hagués fet un desplaçament forçat o altre entre la dècada que va del 1935 al 1945. Vull dir que tothom sap de què va, aquest joc sinistre: el nombre de desplaçats a Europa durant la Segona Guerra Mundial i després és infinitament superior al que veiem ara. De fet, des d’una perspectiva seriosa, resulta incomparable. Quin és, doncs, l’origen del neguit que senten avui molts europeus? El problema rau potser en les famílies de refugiats sirians? Em sembla que no. El rebuig es deu al fet que són musulmans, o que tenen la pell una mica més fosca? Em sembla que, majoritàriament, tampoc, i ara provaré d’argumentar per què.

Permetin-me recordar dos fets bàsics per entendre de què estem parlant i de què no. A començaments de la dècada del 1990, arreu d’Europa es va generar un profund sentiment de solidaritat cap als musulmans de Bòsnia, no pas cap als cristians de Sèrbia. Una mica més endavant, a tot el continent es van generalitzar les adopcions de nadons provinents de països com la Xina i l’Índia, així com de l’Àfrica negra o de l’Amèrica andina, l’aspecte físic dels quals era visiblement diferent del dels seus pares adoptius. Amb aquestes dues dades, que no són de cap manera anecdòtiques, no estic insinuant que a Europa no hi hagi avui actituds islamòfobes o racistes. No, de cap manera. El que sí que estic dient és que les actuals pors als grans fluxos migratoris no es poden explicar només a través d’aquestes dues claus simplistes, perquè això, senzillament, no s’ajusta a realitats tan palpables com les que acabem de detallar.

Així, doncs, com es pot entendre una actitud que es va generalitzant cada cop més? Penso que hi ha, si més no, tres aspectes que cal posar sobre la taula, i tots fan referència a coses que han canviat en un període històric molt curt. La primera és la percepció purament utilitària, sense cap altre matís, d’aquest tipus de moviments migratoris. Ras i curt: en èpoques de vaques grasses, es veuen com a mà d’obra barata i dòcil; en temps més durs, en canvi, són caricaturitzats com a insaciables receptors d’ajuts socials. L’any 2016 sembla força clar quina serà la mirada més probable cap a aquestes persones... En segon lloc, els musulmans de l’any 2016 no són percebuts com els musulmans del 1996, per posar una xifra rodona que només separa dues dècades. Entre una data i l’altra, en un període històric insòlitament curt, molts europeus han fet un gir en la seva percepció de l’islam. Abans constituïa una cosa més o menys exòtica, mentre que ara, per raons que no cal ni detallar, és vist com una realitat potencialment perillosa. Finalment hi ha l’experiència, sovint fallida, de la integració (o, en el cas de França, de l’intent d’assimilació) de les grans bosses de població que van arribar a Europa després de la descolonització del nord d’Àfrica a la dècada del 1960.

Per tant, les famílies sirianes que fugen de les bombes no constitueixen l’arrel del problema. El problema és ben bé un altre, i convé identificar-lo amb precisió per no perdre el temps amb les collonades tovetes i políticament correctes de sempre. Això vol dir explicar les coses de la manera més honesta possible, sense exageracions però també sense omissions porugues, com les relacionades amb els fets de Colònia el Cap d’Any passat. Si les autoritats comunitàries expliquessin quin és el pla a mitjà termini per procurar, dins de les inevitables dificultats, una convivència raonable en el si dels principals països receptors, les pors actuals s’atenuarien molt. Perquè el que fa por, aquí i a tot arreu, no són els fets que tenim davant dels ulls, sinó tot just aquells sobre els quals fantasiegem des de la incertesa.