“Smoke on the vàter (plis)”
Camines per l’Eixample de la gran Barcelona (suposo que passa el mateix en altres capitals catalanes) cap a les onze del matí i et trobes amb un fenomen. A cada portal de cada empresa, fruiteria, botiga de paper, immobiliària, hòlding, en fi, t’hi trobes persones que han sortit a fumar. És l’hora d’esmorzar (o és l’hora del segon esmorzar, el que fas per aguantar-te fins a l’hora de dinar) i ja se sap que els fumadors quan esmorzen fumen. No són ni una ni dues ni tres les persones. Són moltes. I totes fumen. I, de vegades, a l’hora que fumen també xarrupen cafè en gots per emportar-se. I això fa que, quan passes per davant seu, t’empudeguin de fum de cigarreta. Són un núvol gris de persones fumadores a la vorera. No voldria semblar nyicris. Passo sovint per davant de portes de bars amb olor d’haixix, però és l’olor que desprèn un adminicle encès, no vint-i-quatre. I un adminicle encès puc tolerar-lo. Vint-i-quatre, no. A les voreres que dic s’hi apleguen cuineres i cuiners, botigueres i botiguers, caixeres i caixers, tots amb la cigarreta encesa a la mà. Pots passar ràpid per no aspirar-ne el fum, però és que a la cantonada següent et trobes amb el mateix panorama. De manera que les voreres de l’Eixample de la gran Barcelona, cap a les onze del matí, són un núvol de fum continu.
Als Estats Units ja hi han posat fre. Al davant dels comerços i de les empreses hi ha cartells, ben grossos, que diuen: “No és permès fumar en tot el perímetre de l’edifici”. Et demanen que si vols fumar no ho facis al davant de la porta de l’empresa (la mateixa empresa que no et permet fumar a dins de les instal·lacions). Et demanen que, si vols, et posis a la cantonada, lluny, en un banc, a dins del cotxe, al costat d’un arbre. No pas en comunitat, enraonant, davant de l’edifici, perquè llavors resultes un problema per als vianants i perquè llavors no hi ha qui entri a l’edifici. Ni qui hi passi per davant.
