Publicitat
Publicitat

Sobre l'ensenyament de la cultura xinesa als EUA

Els crítics amb els EUA acostumen a caracteritzar-los no com un país, sinó com un imperi. Encara que sigui difícil convèncer una persona fidel a l'imperi que potser és un súbdit imperial, puc veure moltes proves d'alguna cosa semblant a una postura imperialista. Imperialista no vol dir simplement que creguin que la seva cultura és superior o la millor; vol dir que creuen que és l'única que hi ha. Tot i que la Coca-cola o Hollywood poden sonar a cultura mundial, són productes profundament nord-americans i, per tant, provenen d'un país concret, d'un lloc i d'un espai determinats. És justament això el que no té en compte la postura imperialista, que dóna per fet que qualsevol cosa sorgida als Estats Units no té relació només amb aquest país, sinó que és una norma universal. Aquesta mentalitat s'assembla a la disposició indolent i unilateral que criticava Liang Qichao, el pensador xinès més important de principis del segle XX. Liang lamentava que els xinesos, a l'ombra dels imperis dinàstics, no sabien qui eren com a poble i que necessitaven urgentment convertir-se en un país, en un estat. Coneixien la seva família, els seus parents, la seva comunitat estreta; però no es coneixien a si mateixos com a poble. Per a l'actitud imperialista només hi ha la genealogia, no la història; hi ha el patriarca, no el líder polític; hi ha l'afer privat, no els béns comuns.

És evident que els estudiants nord-americans d'avui dia es permeten tenir una mentalitat imperialista i prepolítica, que és just el contrari de la imatge que en té el ciutadà. Aquesta actitud afecta la seva comprensió de les altres cultures. Com a professor universitari, explico als alumnes aspectes de la cultura xinesa. Aquesta cultura que anomenem xinesa té un caràcter nacional, no és pas una cultura internacional. La idea de cultura nacional entesa en el sentit d'un cert origen nacional, de l'activitat pública, comuna, d'un relat propi dels esdeveniments polítics i de l'impuls col·lectiu per crear el futur comú d'un poble pot resultar totalment aliena a l'actitud imperialista. Atacant l'autopromoció d'una suposada cultura panafricana, Frantz Fanon afirma que tota cultura és primàriament nacional, arrelada en les lluites polítiques sostingudes en la pràctica per un poble. El pensador marxista americà Fredric Jameson també sosté, en referència a la Xina, que en una cultura del Tercer Món, el destí individual reforça el projecte col·lectiu. Però una monotonia cosmopolita i desnacionalitzada està substituint la cultura, definida com a projecte col·lectiu d'un poble, de manera que titllar algú de xinès sol ser una manera de dir que és un maleït nacionalista.

Allan Bloom, en el seu llibre The closing of the American mind , fa un diagnòstic de l'obsessió dels estudiants per ells mateixos. Es preocupen per les seves relacions personals, la sexualitat i la carrera laboral futura, i "les activitats de cada dia gairebé mai no inclouen la preocupació per una comunitat més àmplia capaç de fer que en la mentalitat de l'individu hi convergeixin l'esfera pública i la privada" (p. 84). Els estudiants no tenen cap mena de constricció de país, religió, política o idea de civilització, coses que els semblen embolics carregosos i tràgics propis del passat. La cultura americana no és "viscuda com un projecte comú, sinó com un marc a l'interior del qual les persones són individus, que s'hi mouen sense haver de retre comptes a ningú" (p. 85). Deixant de banda la pertinença cultural, el conjunt de lligams que van més enllà de l'individu, només es preocupen per la seva economia i per buscar la realització personal, l'èxit i l'estatus social. La cultura, d'acord amb el concepte propi, no pot ser un fenomen tan individualista i és la base de la identitat de les persones. Però la cultura entesa de manera individualista significa un retrocés cap a una esfera en què l'ésser humà viu en un estat de natura desproveït de qualsevol memòria i de qualsevol rerefons cultural i nacional. En les relacions amb altres tradicions culturals, això condueix a un globalisme difús que permet tot el que no vagi contra la privacitat o els drets individuals. Quan l'individu es pot desfer lliurement de la cultura i de la història pròpies, es manté a la mateixa distància de les altres cultures, ja que en aquesta situació la cultura es considera només com un lloc per projectar-hi l'opció personal i donar sortida a l'expressió individual. La meva experiència docent em diu que el diagnòstic de Bloom, del 1987, d'aquest narcisisme cultural és ben vigent, però ara aquesta disposició s'ha disfressat de multiculturalisme, de globalització, d'una ètica híbrida o d'altres denominacions que exacerben la individualització, el buidatge de les esferes polítiques construïdes sobre l'espai comú, la cultura nacional i la història.

Aquesta postura, imperialista i aliena al nacionalisme, pot considerar la Xina de cinc maneres. Primera, la Xina és una mercaderia més; pot ser un tipus de menjar en un bufet internacional, o una font de plaer, com el plaer d'una cita amb una noia xinesa bonica. Segona, els estudiants poden actuar com a entesos en països exòtics, per satisfer el seu afany de gaudi turístic. Tercera, també els pot motivar l'utilitarisme, cosa que els portaria a veure la Xina en termes de mercat i de beneficis en el marc de l'expansió del capitalisme global. Tot el que fa referència a la seva peculiar via de desenvolupament sociopolític i a la seva identitat nacional no té cap interès. Quarta, els estudiants poden veure la Xina com un objecte a tractar per un terapeuta, un cas patològic de país mal adaptat que necessita una teràpia de xoc per arribar a la normalitat.

I per acabar, sempre centrats en el seu propi interès, aquests joves americans poden veure la Xina com un fons sobre el qual projectar el seu propi ego, les seves posicions, sentiments i preferències.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT