Publicitat
Publicitat

Sobre els mercats i altres mentides

Aquesta crisi està sent aprofitada pels poders públics per incrementar la seva intromissió, en detriment de les llibertats individuals. Els governants han utilitzat el misdirection (tècnica de fer mirar cap on el prestidigitador vol) inculcant entre la població la idea que el que succeeix és resultat de la falta de regulació. D'un excés de lliure mercat. Complementàriament, els comunicadors han optat per no contradir una opinió pública àvida de populisme i tocada d'una certa irresponsabilitat. Les paraules de moda que concentren l'origen de tots els mals són els mercats . Però els mercats som tots. Per això em pregunto: ¿algun malvat especulador s'ha presentat a casa nostra per impedir-nos comprar deute grec?, ¿o amenaçant-nos perquè no comprem deute espanyol? Si creuen que els mercats són injustos, vagin al seu banc, agafin els estalvis, i ordenin comprar deute espanyol. Els problemes s'hauran acabat -almenys per a Espanya-. Una de les vessants tristes d'aquesta crisi és contemplar com es manipulen i s'aïllen unes masses que, ofeses i perjudicades, reclamen un culpable. Un culpable que majoritàriament és el que ara les està manipulant.

La situació espanyola és el paradigma del que vull manifestar. Estarem tots d'acord que els orígens de la crisi espanyola vénen marcats per l'excés d'endeutament de particulars i d'empreses -en general, a causa de l'habitatge-. Espanya ha esdevingut el malalt d'Europa. I no és rescatable. L'endeutament bancari espanyol supera el 180% del PIB -a la resta d'Europa està al voltant del 100%-. És l'esclat de la bombolla immobiliària la que ha generat la resta de mals -una paralització de l'economia i un atur que posen en dubte la capacitat de recaptar prou impostos i tornar un deute públic no excessivament elevat-. Però analitzem el rol dels dos principals responsables de la bombolla.

El sector immobiliari. ¿Algú pot dir, sense faltar a l'objectivitat, que el sector immobiliari és un sector poc regulat? Fins on jo sé, per fer un edifici es necessita una pila considerable de permisos. Ningú pot edificar sense l'autorització de l'ajuntament de torn, ni de la direcció general d'Urbanisme, ni de la de Medi Ambient. Saber quants edificis hi ha a Espanya és relativament fàcil. Tant fàcil com obligar els ajuntaments a comunicar-ne el cens. ¿O és que potser no hi ha uns arxius de l'IBI on estan perfectament identificats tots els habitatges? La realitat és que els excessos immobiliaris a Espanya són resultat de les dèries de finançament dels ajuntaments, d'una corrupció prou generalitzada i d'un finançament irregular de partits que ningú arregla. En cap cas es pot apel·lar a la llibertat de mercat .

El sector bancari. Tornem a estar davant un sector extremament regulat. El Banc d'Espanya té tota la informació de les operacions de les entitats financeres espanyoles. Préstecs que donen, risc de les operacions, dotacions, etc. El Banc d'Espanya és el principal responsable de la disbauxa bancària que hem patit. Sabia perfectament el risc dels constructors als quals se'ls donaven els préstecs. També coneixia els ingressos mitjans de les famílies que s'endeutaven. I, sobretot, va tolerar que la banca espanyola esdevingués la més endeutada del món occidental. El Banc d'Espanya és un organisme públic dirigit per Miguel Ángel Fernández Ordóñez, un polític del PSOE que ha format part de diversos governs. I és que la conxorxa del poder polític espanyol amb la banca ve de lluny. Des de crèdits a partits polítics que després es condonen o s'allarguen ad infinitum , fins a préstecs a parlamentaris que mai no serien atorgats a un ciutadà normal. ¿Són això, els mercats ? ¿És això, la lliure competència capitalista?

Estem davant d'una crisi provocada per la incompetència i les omissions del poder públic. I dels seus acòlits. Sense aquesta col·laboració la crisi espanyola no hauria estat possible -no d'aquestes dimensions-. La regulació hi era, però s'han fet els ulls grossos. Queda bé donar al lliure mercat la culpa de tots els mals que patim. S'ocupa més parcel·la de poder satisfent, aparentment, una massa de població enfollida. Una massa que també ha participat alegre i despreocupada en tot aquest desastre, però que ara demana una sang que no sigui la seva. A Espanya, el sector de la construcció i de la banca no són economia de lliure mercat. Mai no ho han estat. De fet, odien la llibertat. Són sectors que només poden sobreviure arrambats a uns governants dèbils -si és possible, permissius- que regulin a favor seu.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT