Publicitat
Publicitat

Sobre polítiques de memòria

Llegeixo al diari Página 12 de Buenos Aires aquest petit anunci: " Homenaje a los exalumnos detenidos-desaparecidos del Instituto de Secundaria Dámaso Centeno "; segueixen els noms de vuit nois, cap d'ells arribava als 18 anys. A la pàgina següent trobo un altre anunci similar: " Recuerdo de los 36 alumnos y profesores detenidos-desaparecidos de la Escuela Carlos Pellegrini de Buenos Aires ". I poc després una nota sobre una parella, Jorge D. Calvo i Adriana Franconetti, desapareguts l'11-9-1977, que acaba amb aquest eslògan: " Por la Memoria y por la Justicia. No olvidamos. No perdonamos. No nos reconciliamos. Mamá, Teresa, Mele, Vito y Gloria ". Són la mare i els quatre fills del matrimoni desaparegut. I així cada dia, sovint incloent-hi les fotos dels detinguts-desapareguts, normalment gent molt jove.

La dictadura militar argentina dels anys 1976-1983 deixà el brutal rastre d'unes 30.000 persones detingudes que, sense ser sotmeses a cap mena de judici, després van desaparèixer. Han passat més de 30 anys i aquesta qüestió està present en la vida política i és un tema de debat ben viu. Ara bé, és evident que hi ha un ampli consens, fins i tot en els mitjans de comunicació, en favor de la política pública de memòria dels detinguts-desapareguts i d'impuls als judicis contra els repressors. I això, realment, contrasta radicalment amb el que va passar a Catalunya i a Espanya. Sovint s'ha dit que la nostra Transició estava molt marcada per la feblesa política de l'oposició democràtica que va haver de pactar amb els reformistes franquistes, entre altres coses, la garantia de la impunitat a tots els repressors de la dictadura: l'amnistia del 1977 afectà plenament aquests que foren eximits de qualsevol responsabilitat pel que havien fet. Ara bé, ¿encara hem de responsabilitzar la Transició de les febleses de les actuals polítiques públiques de memòria i justícia amb les víctimes del franquisme? Penso que una cosa fou la inoportunitat i la impotència polítiques de llavors per jutjar els repressors, i una altra de ben diferent ha estat la poruga i contradictòria acció de reconeixement i de dignificació de les víctimes de la dictadura que s'ha seguit.

El procés argentí s'endegà fa poc, l'any 2003, amb el mandat de Néstor Kirchner i ha seguit amb Cristina Fernández. Abans només l'any 1996 s'havia aconseguit emprendre algun judici a causa del segrest de nadons. Amb Kirchner, el Congrés votà la nul·litat de la llei d'obediència deguda i de punt final (12-8-2003) i després la Cort Suprema de Justícia declarà la inconstitucionalitat de totes les lleis d'impunitat (14-6-2005). Avui els mitjans de comunicació argentins donen constants informacions dels anomenats "judicis reparadors" contra militars, policies i civils. Mireu algunes dades només d'aquest mes d'agost: segueix el judici contra els responsables de la sinistra Escuela de Mecànica de la Armada (ESMA), on hi va haver uns 5.000 detinguts-desapareguts; ha començat el judici contra els responsables dels sis camps de concentració coneguts com a Circuito Camps, que estan acusats de la desaparició de 281 persones; a Salta s'inicià el judici per la desaparició del que era el governador de la província l'any 1976; a Buenos Aires ha començat el judici contra els creadors del " plan sistemático ", responsable de la desaparició de 34 nens (es calcula que es van segrestar uns 500 nens, dels quals només 105 han recuperat la seva identitat); han començat judicis a Mendoza (24 desapareguts), a Bahía Blanca (92 desapareguts) i a Mar del Plata (85 desapareguts). Avui ja arriba a 237 el nombre dels repressors condemnats per tribunals argentins i estan pendents de judici i encausades unes 800 persones més.

I aquest procés ha anat acompanyat de nombroses actuacions tendents a la recuperació de la memòria dels detinguts-desapareguts. El 20 de novembre del 2007 es creà l'ens públic Espai per a la Memòria i la Promoció i Defensa dels Drets Humans, organisme que ha aconseguit ubicar-se en els terreny de l'ESMA, unes 15 hectàrees a l'avinguda del Libertador, al nord de Buenos Aires. Avui la trentena d'edificis de l'ESMA són les seus de les més destacades associacions de defensa dels drets humans (Abuelas de la Plaza de Mayo, Madres de la Plaza de Mayo, Madre de la Línea Fundadora, Familiares de Desaparecidos y Detenidos, Hijos por la Idendidad y la Justícia, etc.), així com també de l'Archivo de la Memoria, de l'espai Memoria sobre el Terrorismo de Estado i de l'Instituto Espacio para la Memoria (IEM). No fa gaire el Senat argentí aprovà la llei que declarava " sitios de memoria del terrorismo de estado [...] los lugares que funcionaron como centros clandestinos de detención, tortura y exterminio ". Aquesta llei, a més, ordena a totes les instàncies de l'administració " facilitar las investigaciones judiciales " contra els repressors.

El Memorial Democràtic de la Generalitat (MD), creat oficialment el mateix any que l'IEM (2007), ha intentat endegar, per primer cop a Catalunya, una política de reconeixement i dignificació de les víctimes del franquisme amb nombroses iniciatives. Ara sembla que el nou govern català no està gaire d'acord amb el que s'ha fet i, de moment, ha paralitzat la institució, l'ha reduïda de rang administratiu i n'ha retallat el pressupost. A més, s'han divulgat acusacions sobre la "poca neutralitat" del MD. Però, es pot ser neutral amb la repressió franquista? A l'Argentina, la política pública avui està basada en tres punts: memòria, veritat i justícia. Em temo que a Catalunya, amb el nou Govern, de memòria n'hi haurà ben poca, es posarà en qüestió la veritat i de justícia més val no parlar-ne. Es veu que de polítiques de memòria n'hi ha de moltes menes.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT