Publicitat
Publicitat

Sobre la vellesa

Vaig llegir una vegada, quan encara era un estudiant de batxillerat, una història resumida de les principals religions del món, i el que em va cridar més l'atenció d'aquell llibre és el que es deia sobre els motius de la renúncia de Buda. "Va veure al seu voltant la malaltia, la mort i la vellesa, i va decidir retirar-se per sempre més en una muntanya solitària".

Com molts altres adolescents de l'època, jo era molt sensible a les accions exemplars, contundents, i durant un cert temps vaig considerar la possibilitat de deixar-ho tot -els exàmens, els càstigs per haver fumat als urinaris, els partits de futbol al pati en què, ai!, sempre rebia un cop de pilota del futur porter Luis Arconada- per retirar-me a qualsevol racó dels Pirineus; però, com vaig sentir dir una vegada a Rodríguez Adrados, la realitat "era important". Per tant, la meva vida va seguir més o menys igual fins que, per fi, el bon temps va arribar i, amb ell, les vacances. Me'n vaig anar al poble de Roncal i em vaig dedicar a caminar per la muntanya, amunt i avall, fins que la realitat -el sol cremava, pujar muntanyes esgotava, la llet condensada acabava sent avorrida- em va recordar de nou la seva importància i em va fer tornar a la cristiana llar on, en aquell primer model de televisor, m'esperaven les actuacions dels grups del moment -els Mustang, els Sirex, Miky y los Tonys- i altres entreteniments.

Tot i això, em va quedar a la memòria, com un caliu no apagat del tot, el que havia llegit sobre Buda, malgrat que aleshores ja no em cridava l'atenció la radicalitat de la seva renúncia, sinó la referència a la vellesa. Podia acceptar que la mort o la malaltia m'empenyessin a la muntanya solitària; però la vellesa? Veia riure el meu avi quan els Sirex cantaven " que se mueran los feos ". Veia tam bé un veí ja jubilat que baixava les escales xiulant i em deia: "No crec que el xa de Pèrsia visqui millor que nosaltres". Per tant, no podia estar d'acord amb Buda. Si hagués tingut el llenguatge dels adolescents d'avui dia, hauria dit que Buda s'havia "passat" amb allò de la vellesa.

Va passar el temps. Els Sirex i els Mustang van fer el seu concert de comiat. Luis Arconada va jugar el seu últim partit amb la Reial Societat. El xa de Pèrsia va ser expulsat del seu país i totes les seves amistats, inclosos Andy Warhol i altres superartistes americans, se'n van desentendre. El meu veí jubilat va deixar de xiular i de recordar el xa.

Mentrestant, la realitat anava donant les seves respostes. També sobre l'assumpte que m'havia preocupat durant l'adolescència, la vellesa. Un dia era una lectura d'un conte de Maupassant en què es retratava una vieille dame que pidolava els petons que els nens es resistien a fer-li. Un altre, una escena igual de trista, descrita aquesta vegada per Baudelaire, en què la vieille dame de torn caminava pel carrer abraçada a la seva barra de pa. O les pel·lícules Un home anomenat cavall o la Balada de Narayama , en les quals es narra amb cruesa el destí que esperava als ancians en èpoques pretèrites. Tot indicava que Buda tenia la seva raó, que potser era lícit equiparar la vellesa amb el més terrible de la vida.

"Almenys era així en el passat", em vaig dir. Aleshores, un dia, en un poble de Castella, vaig anar a demanar un despertador a un veí que, com les vieilles , vivia tot sol, i em vaig trobar amb una reacció inesperada. "No tens despertador?", em va preguntar una mica espantat. Va tornar amb un aparell enorme i, en donar-me'l, va dir: "Compra't un despertador, home! No veus que fa molta companyia?" Vaig adonar-me que els temps no canvien tant i que els vells d'avui se senten igual de sols que els d'abans; tan sols que fins i tot el tic-tac d'un rellotge els reconforta.

Uns quants anys més tard vaig explicar l'anècdota del despertador al germà d'un famós assagista dels anys setanta i vuitanta. "Doncs val més sol que mal acompanyat", va dir, i em va explicar què havia passat perquè pensés d'aquesta manera. "Jo veia que el meu germà tenia moltes visites, gent bastant jove. Pensava que eren lectors seus, professors que, com que sabien que estava malalt, venien a fer-li companyia i a xerrar amb ell. La sorpresa la vaig tenir quan ell va morir i vaig revisar els seus papers. Estava subscrit a un número llarguíssim d'enciclopèdies i col·leccions de tot tipus. Un munt de diners per pagar cada mes". Em van venir a la memòria, una vegada més, les tres raons de Buda. Quan va considerar la vellesa, ¿va tenir en compte els voltors que vigilen les vieilles i els vieux ? Probablement sí.

Però la realitat mai calla. No hi ha manera de tancar els temes. Certes lliçons no tenen fi. Ahir mateix, em vaig mirar al mirall i vaig entendre de sobte que els que som de la generació dels Mustang, els Sirex o Luis Arconada estem en condicions d'entendre del tot Buda, i que, si poguéssim, fugiríem, no als Pirineus, sinó a Shangri-La. Com que l'impossible és impossible, ja he decidit què faré: llegiré De senectute , de Ciceró, i després el Faust de Goethe. O al revés. Encara no ho sé, perquè, a partir de certa edat, costa més esvair els dubtes.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT