Publicitat
Publicitat

Sobretot, per majoria absoluta!

Aquests dies han aparegut al nostre diari dos articles que reafirmen les pitjors sospites. Per una banda, l'article del senyor Xavier Bosch ( Les dones van en AVE , del 18 de març) que parlava d'aquest grup que promou el barceloní Enrique Lacalle per crear ponts d'entesa entre Madrid i Barcelona (sempre en aquest ordre, sobretot). Gran i innovadora idea, sí senyor! Diuen que s'han donat un nom en anglès per no ferir ni castellans ni catalans. Per què no en castellà? Al cap i a la fi, és l'idioma habitual dels seus components (almenys dels de la part, diguem-ne, catalana). Un nom que els escauria seria "¿ Qué hay de lo mío ?". L'altre article inquietant és el del senyor Toni Soler ( La Santa Aliança del 20 de març), que parlava del nou posicionament de caràcter comprensiu que comença a adoptar la dreta espanyola amb l'etern problema catalán . I de com reaccionarem els catalans a les ofertes de pacte. Roda el món i torna al Born. Però a mi el que em roda és el cap. Els arguments del senyor Soler també fan posar la pell de gallina.

Algú hauria d'escriure un paper sobre els motius de la decadència catalana des de la mort de Franco. Ara ja tenim una certa perspectiva. Jo sóc molt sintètic, per això el resum que faig és relativament simple. Durant el franquisme, fins i tot els catalans col·laboracionistes amb el règim sabíem que de Madrid no podíem refiar-nos-en ni un pèl. Es mantenia l'actitud que aguanta el nord d'Itàlia, i que en fa una potència econòmica alliberada de les animalades que fa la resta del país -saben, per fer-ho ras i curt, que a Roma són una cova de lladres-. El gran canvi que pateix Catalunya durant la Transició és, precisament, la pèrdua d'aquest esperit.

De la mateixa manera que la democràcia espanyola no es va poder posar en marxa fins que van pactar les dues formes de totalitarisme (el feixisme representat per l'exèrcit i altres estaments civils, amb el comunisme representat per Carrillo), a Catalunya les coses han rutllat gràcies a un encaix més curiós. I perillós. Perquè aglutina parlamentaris i certa forma transversal de la mal anomenada societat civil. El progressisme català assumeix i propaga la idea que, amb democràcia, ara a Madrid ens són amics. Mentrestant, una nova dreta socialment influent (nascuda a Barcelona, però acomplexada per no haver-ho fet a Madrid) passa a treure avantatges particulars d'aquesta nova "gran amistat" catalano-espanyola instal·lada al nostre país. Passa el pitjor que pot tenir lloc entre nosaltres: la dreta barcelonina social s'aprofita de l'estupidesa del progressisme català.

A Catalunya existeixen, des del meu punt de vista, algunes miopies importants. Per una banda, hi ha una gran massa de votants que continuen veient el PP com un papus pitjor que el PSOE. Aquesta por no l'entenc. ¿Tan difícil és copsar que és preferible l'enemic que t'ataca directament de cara que no pas el que ve fent giragonses? Després, a l'altre extrem, hi ha els rebentaires. Pensen que la manera més ràpida d'arribar a la independència consisteix a posar en evidència les dosis de cabroneria que amaga Espanya. Per això prefereixen que, a Madrid, hi guanyi el PP. Jo amb aquests segons hi estic una mica d'acord. Però si prefereixo que guanyi el PP per majoria absoluta és, sobretot, perquè em fan por els nostres. Aquest pactisme que té, com a mòbil principal, la misèria dels interessos particulars individuals de caràcter econòmic i l'absolut menyspreu per la nació catalana.

Poc es va imaginar Franco que en democràcia es crearien armes de destrucció massiva contra Catalunya com la que ha significat la combinació de Puente Aéreo i parlamentaris catalans! Que el PP no tregui majoria a les properes eleccions significa la continuació de les polítiques dels darrers trenta-cinc anys i, per tant, el nostre anorreament. El millor que pot succeir-li a Catalunya és que, per fer-ho gràfic, el grup parlamentari català es quedi sense feina. Pel simple fet que el PP no necessiti "negociar" res.

En un article anterior els vaig parlar de l'error que havia comès el tripartit en no haver renovat les elits -va consolidar les que havia heretat-. El govern actual les ha heretades del tripartit. I tot sembla indicar que, lluny de treballar per renovar-les, ha optat per potenciar-les. Els governs canvien, però hi ha determinats elements que es van passant el porró permanentment. No haver pres determinades decisions i accions per rellevar immediatament, sense contemplacions, determinats sectors de la política catalana i de determinada "societat civil" sempre amorrada al poder, dóna una idea força desencisadora de per on van els trets: " Cambiare tutto per non cambiare nulla ". Si el PP no treu majoria absoluta a Madrid l'any vinent, el perill no seran pas els espanyols -de fet, mai han estat tan perillosos com els mateixos catalans-. Ja cal que resem perquè el PP no hagi de menester de cap català. Altrament, ja ho saben: "Cos a terra, que vénen els nostres!".

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT