Socialdemocràcia

Com que avui, dimecres, les anàlisis electorals més o menys tècniques ja els deuen sortir per les orelles, provaré d'enfocar l'assumpte des d'una altra perspectiva que, inexplicablement o no, ha estat gairebé ignorada abans, durant i després dels comicis de diumenge: la ideològica. El context d'aquestes eleccions és anòmal, històricament insòlit. Hem estat -estem?- arran del precipici. L'Estat podria fer fallida, en el sentit literal de la paraula, i una situació com aquesta ni tan sols s'havia produït durant el Crac del 29. Els resultats d'aquestes eleccions s'han d'ubicar en aquest escenari concretíssim, però sense arribar a relativitzar frívolament les dades finals. És cert que la crisi és un problema mundial, però també és cert que Chacón o Rubalcaba representen un projecte fallit i obsolescent.

Una anàlisi centrada només en la idea de majoria absoluta, i que a més s'atribueix a un fet circumstancial, és un pur autoengany. El PP ja havia guanyat el 1996 amb Aznar, que va revalidar el triomf amb una majoria absoluta. Rajoy també ha guanyat, però per una altra raó. Sembla que a Catalunya, a Espanya i potser a la resta d'Europa els votants ja no es refien de la prestidigitació socialdemòcrata. El mags que es treien del barret poliesportius de proporcions olímpiques i terminals d'aeroport de capital de partit judicial, xecs nadó i alegres subvencions, trens futuristes i jubilacions als 50 anys, i sobretot auditoris -que no ens faltin els auditoris de poble!- han emmudit. Han emmudit a Catalunya, a Espanya i a tot arreu. S'ha acabat la festa per a nosaltres, però també per a la generació dels nostres fills i néts, als quals hem saquejat la guardiola obscenament. No crec -i ho dic per endavant- que aquesta gran massa de vots tingui res a veure amb l'ideari liberal. Admeto que té més a veure amb una actitud reactiva, però basada en una cosa tan sensible com l'instint de supervivència.

La base de l'argumentari socialista en aquestes eleccions ha estat que Rajoy tenia "un programa ocult". A Catalunya, però, el programa de CiU ja no era gens ocult, i ha obtingut un resultat positiu històric. Les mesures dràstiques de racionalització econòmica, les famoses retallades, les coneixia tothom: no eren pas cap secret. La gent ha entès una cosa tan senzilla com que l'endeutament públic no pot arribar als percentatges monstruosos que va assolir durant els darrers anys del tripartit. Repeteixo que ni aquí, ni a l'Espanya de Rajoy, ni a l'Alemanya de Merkel, ni a la França de Sarkozy el personal s'ha tornat liberal de cop i volta, però sí que ha deixat de creure en la socialdemocràcia, probablement per sempre més. Juntament amb la democràcia cristiana, la socialdemocràcia va permetre la reconstrucció d'Europa després de la Segona Guerra Mundial. La piràmide poblacional era llavors especialíssima, i l'activitat econòmica també: s'estava reconstruint un continent. Tot plegat permetia un nivell de benestar real i alhora il·lusori, inviable a llarg termini. Ara la fórmula ni tan sols té sentit. Resulta directament inaplicable.

S'equivoquen els que esgrimeixen la puixança del neoliberalisme i altres hipòtesis semblants. El que hi ha és un exhauriment de la fórmula anterior, que és cosa ben diferent. Les mesures de racionalització econòmica que ha fet el govern de la Generalitat, i les que per força farà Rajoy, no tenen res a veure amb el liberalisme, sinó amb la necessitat urgent i inexcusable d'impedir que tot això s'ensorri. De fet, la majoria de mesures no busquen l'eradicació de l'estat del benestar, sinó reformular-lo de manera que resulti sostenible fins i tot a curt termini. Per això CiU ha obtingut 16 diputats, mentre que el PSC s'ha ensorrat i ERC ha perdut 50.000 vots, que es diu aviat. ¿Pot ser que s'hagi tornat neoliberal de cop i volta la gent? Més aviat sembla que ha perdut la fe en la màgia aritmètica de la socialdemocràcia, en què les restes sumaven i les divisions multiplicaven. Aquesta és la part purament reactiva de la història. La part propositiva del discurs no s'ha de localitzar en l'esfera ideològica, sinó en l'axiològica: la dels valors. Si més no en el cas de Catalunya, sembla més assenyat albirar la consolidació d'un canvi tot just en aquesta direcció. No és que la gent s'hagi fet neoliberal, sinó que ha repensat i adaptat vells valors com l'austeritat, el treball i la responsabilitat. Tot això va més enllà de la política i encara més d'unes eleccions concretes. El canvi, en aquest sentit, és més profund del que alguns es pensen.