Publicitat
Publicitat

Sol Picó : "Tinc coses a dir, però cada cop em genera més conflictes"

Paraula Ens rep a la Piconera, un lloc càlid on passa de tot i que, de fet, s'assembla a Sol Picó. La coreògrafa i ballarina (Alcoi, 1967) ens ensenya el seu refugi, on se sent com assagen un grup de nens del barri

¿És cert que va muntar la companyia perquè no la contractaven enlloc?

Cert del tot. Crec que he estat la ballarina que més audicions ha fet a la vida. Sobretot recordo l'any que vaig passar a París. Havia sortit de La Fàbrica. Tenia 21 anys. Al final em van agafar per fer una substitució. Entre feina i feina, però, em passava un temps sense fer res. I jo sentia la pura necessitat d'estar en moviment. Així va arribar la primera performance . Vaig adonar-me que, a més de ballar, tenia la necessitat de crear.

No podia estar-se quieta, esperant.

Ara em pregunto si aquesta necessitat d'estar en constant moviment m'ha anat a favor. Potser m'ha anat en contra. Veig que he d'aprendre a dir que no, utilitzar espais per no fer res. He passat dos anys perillosos fins i tot per a la salut, ho noto.

Què li passa quan balla?

No ho sé, moltes coses. M'entren moltes ganes de mirar als ulls de la gent. Tinc un punt rabiós que em permet deixar anar l'energia que em sobra.

L'ha salvat!

[Riu.] Bé, jo sóc activa, però sóc dels que dormen. Sé desconnectar. També he entrat en el món de la meditació i renovo energia. Ja fa quatre o cinc anys.

Va començar a ballar als 6 anys, però a casa no se la van prendre seriosament.

Però la força interna de la meva vocació era increïble. Tenia claríssim que volia fer ballet. I quan vaig acabar els cursos no hi havia cap professió esperant-me. El meu pare encara està esperant que faci una carrera. Va ser una mica conflictiu tot, hi havia molt desconeixement. No és com ara. No va ser un no rotund, però tampoc vaig tenir suport. A més, la meva mare es va morir quan tenia 16 anys i encara era més difícil marxar d'Alcoi. Però jo vaig insistir. Ho tenia clar.

Als 90 no sempre es van entendre els seus muntatges alternatius. ¿Va pensar mai a tirar la tovallola?

Sí, ho he pensat en molts moments. Quan has dedicat mitja vida a un projecte i veus que no s'entén el que fas, sí, entren ganes de tirar la tovallola. Sol anar lligat al cansament. Potser un dia esclato, plof!, i no vull ballar més. Tinc coses a dir, però fer-ho em genera cada cop més conflictes.

Conflictes? ¿Perquè s'atabala a l'hora d'expressar-les?

Sí. No vull tornar al que ja sé. Vull investigar. I cada cop hi ha menys temps per investigar. I jo treballo amb el cos. Tens els teus registres i això fa un llenguatge personal, però està bé anar-te'n a altres llocs.

Per a qui balla al cap i a la fi?

Necessito crear i ballar per comunicar el que faig. El problema no és el públic en si, sinó els suposats líders d'opinió, els crítics, que sovint és gent que no es recicla. A hores d'ara la crítica encara em genera conflicte. És com el pànic a volar. Segueixo volant. Però hi tinc pànic. Dit això, seguiré fent el que em doni la gana, però em genera ansietat.

¿La dansa contemporània es coneix bé, s'estima prou?

Encara no. I més ara, amb la crisi. El context és… Tornem a un caciquisme en què la cultura no té cap interès. Retallar en educació és anar a la cua de les cues. La impunitat d'alguns rics que roben. La crisi estimula els creadors, encara que no és una situació nova. La dansa començava a ser una professió reconeguda, i fa l'efecte que anem enrere.

L'espectacle Blancaneus deprimida després d'anys farta del príncep blau requereix esforç. Com porta l'edat?

Ah! A l'espectacle tenia quatre anys menys! Això de fer-me gran ho visc a estones. Tinc una anatomia que funciona bé, almenys de coll cap avall. Però no vaig cap als 20. És cert que tinc més experiència, astúcia, saviesa. I, curiosament, també més dubtes.

I un fill de sis anys.

Tot es complica però m'ha donat una gran felicitat i m'ha fet tocar de peus a terra.

Li interessa la política?

Llegeixo molt. Sóc un animal polític moderat i segur que també m'influencia. La creació que preparo ara és un resum del que està passant. És un ésser humà en marató que no pot parar de córrer, de fugir, a veure si arriba a algun lloc. De vegades, s'ha d'amagar.

Sembla l'home d'avui. Com acaba?

Encara no ho puc dir, però serà un final poètic, segur.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT