Publicitat
Publicitat

Soliloqui davant la mar

Els neurocientífics ho diuen a les clares: allò que defineix el nostre cervell és que està sempre en un canvi constant. Això que anomenam identitat és un miratge. No som mai iguals a nosaltres mateixos perquè el nostre cervell no s'atura de mutar. Cal ser conscients que el nostre cervell és el fruit dels nostres actes, la qual cosa ens fa responsables. Tot és qüestió de voluntat. Quan l'exercim ens convertim en allò que som. Els humans tenim la capacitat d'adaptar-nos. La intel·ligència és la capacitat d'adaptació i ser intel·ligent consisteix en el fet de no tancar-te a altres experiències, altres cultures, altres idees, altres mons.

Escric això per refrescar algunes de les idees que vaig caçar al vol mentre llegia un article sobre l'òrgan sexual més important del cos humà -el cap, of course !- i mir la mar que tenc rere la finestra d'aquesta cambra. Fa vent de l'est i tota la superfície va plena d'ones blanques. No hi ha ni un vaixell. Les clapes blavoses de posidònies s'eixamplen i les de color de turquesa de l'arena s'estrenyen. Faig un respir blau i fondo de mar, faig un respir verd i clar de garriga. Les idees se m'enterboleixen i em vénen les invasions d'un cromatisme subtil d'aquesta bellesa que m'enrevolta: blavor blavissa d'un cel travessat d'un núvol gran i blanc en forma de cos miquelangelià que s'arrapa a la cúpula celeste (aquí em surt per la ment un poema de Baudelaire que es titula Les merveilleux nuages , en què diu que aquests són el que més estima el protagonista); verdor, verdolada d'uns pins que fan una ombra fresca des de fa anys i panys (aquí em ve allò tan tòpic i tan bell: El pi de Formentor , de Miquel Costa i Llobera, i, sense que em sàpiga greu ni em faci vergonya, em pos a recitar-lo des del principi fins al final i em qued ben descansat).

Quasi com un cap de fibló la corrupció penetra en el meu camp visual sense solució de continuïtat amb la marina perfecta. Els abusos del poder públic amb fins privats són legió en aquesta illa de Bé i Mal de Mal-lorca, d'Acrollam. Per ser fidel a l'actualitat recordaré un membre polític de la família borbònica que, per una estranya casualitat i una rara coincidència, diria Ionesco, té una intersecció amb el cas de Palma Arena, aquell poliesportiu que bastí el govern de Jaume Matas i que va tenir un sobrecost de 40 milions d'euros. Iñaki Urdangarín, duc de Palma, va cobrar cent mil euros pels seus treballs fets el 2005 per a la primera edició de l'Illes Balears Fòrum, un fòrum de simbiosi entre el turisme i l'esport, pagat també, tan bé, pel govern de Jaume Matas i investigat per la justícia com una peça separada del cap Palma Arena. Hi ha molt de marro a l'Instituto Nóos de Estudios Estratégicos de Patrocinio y Mecenazgo, una entitat sense ànim de lucre per impulsar projectes en què l'esport és el motor de creixement econòmic i millora de les relacions socials, creat pel senyor Urdangarín i el senyor Diego Torres, que entre el 2005 i el 2006 va rebre 2,3 milions d'euros del govern de Matas. El jutge Castro investiga si els 2,3 milions d'euros varen ser desviats per altres fins aliens als dos fòrums, perquè en l'administració del Govern no han aparegut documents relatius a les despeses dels dos fòrums. No em digueu que amb aquesta sinopsi un bon narrador no podria muntar-se una trama a la Dashiell Hammett o Raymond Chandler per fer una collita roja amb molt de gra i gens de palla.

Mir de bell nou la mar que em diu: Mallorca és un laboratori excel·lent per teixir una literatura travessada d'enjòlits, amb personatges de l'alta societat, de la política, dels bisnes , etc. i tot un clavegueram de màfies i corrupcions a balquena que deixarien el lector ben electritzat entre les pàgines d'una novel·la o d'un llibre de relats. O també d'una peça de teatre o d'un bon film. Hi afegiria tot un càsting de personatges del 15-M com a ciclorama: indignats, emprenyats, aquest contrapoder que no confia ni en els partits, ni en els sindicats, ni en els mitjans de comunicació convencionals, que practica una protesta pacífica, que no vol retallades socials, que no consent que la crisi la paguin aquells que no en són responsables, que no pot suportar els polítics corruptes i que desitja una democràcia real.

M'arriba un perfum de romaní mesclat amb saladina i fonoll. Em sent com dins una obra de Ramon Llull pintada per Miquel Barceló.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT