El somni

Ella no ho sap, però amb aquesta mirada de nina de porcellana que encara s'il·lumina quan veu una capsa de bombons per estrenar, m'ha robat el cor. I és que després de parlar amb ella mitja horeta ja l'hi donaria tot: el cor, els bombons i l'ànima, si la vol. A canvi només li demanaria una cosa: arribar a l'últim tram com ho fa ella, amb la història d'amor més bonica.

Amb la intenció d'iniciar una conversa que no sé on em portarà li demano que m'expliqui com és el seu dia a dia, què fa una dona de 86 anys des que es desperta fins que se'n va a dormir. Ella respira, pensa i contesta. Em llevo d'hora, però no gaire, m'agrada dormir i dormo molt. I jo li contesto que tenia entès que la gent gran era més aviat de dormir poc, i ella em diu que això, a ella, no li passa, que es lleva cap a les deu o dos quarts d'onze i se'n va a dormir tard, però no gaire, a les onze, més o menys. I jo insisteixo i li demano que què fa durant aquestes hores que passa, la majoria de l'estona, sola. I ella torna a respirar, pensar i contestar. El primer que faig és comptar quant falta per tornar a dormir. I això, per què? Li dic jo. I ella, ara sense respirar, ni pensar, em contesta: perquè quan dormo torno a estar amb el meu marit; la majoria de nits somio en ell i xerrem i li explico coses que em passen pel cap que no puc dir a ningú més. I riem, riem molt el meu marit i jo, en els somnis, i em fa companyia, i estic bé. Per això, de nit, quan dormo, és el millor moment del dia.

No la conec de res, és el primer cop que ens veiem i també que parlem, i ja m'ha fet plorar. I ara no sé si ploro perquè troba a faltar el seu home, perquè està massa hores sola o perquè ha tingut la sort d'enamorar-se com tothom hauria de fer-ho, com a mínim un cop a la vida. Ben mirat, segurament ploro per totes tres coses alhora, i també perquè ella, un dia, podria ser jo.