Publicitat
Publicitat

Són a tot arreu

Els han dit de tot. Ingenus. Quissoflautes. Bruts. Vividors. Nens de papà. Aprofitats. Que no saben on van ni què volen. I, evidentment, gamberros i violents. L'última, la més bona, "radicals antisistema", l'última aportació del moderat José Maria Aznar al pensament únic internacional.

Però els que buscaven el desprestigi ja han fet tard. El moviment no tan sols s'ha internacionalitzat, amb presència en més de 400 ciutats del món, sinó que, per sobre de tot, s'ha normalitzat. Alguns s'han esforçat patèticament a ensenyar els quatre cotxes cremats de Roma, però la realitat era indubtablement més senzilla i pacífica: a la manifestació de Barcelona hi havia avis, mestres, metges, nens, gent anònima que ha dit "Prou".

Aquesta onada té una particularitat insòlita: no té cap líder. Ara que només se sent el disc ratllat que necessitem més lideratge, aquí hi trobem tan sols anonimat pur i dur. Ningú sobresurt, ningú ordena. No es pot entrevistar ningú perquè tots són, alhora, una mena de Fuenteovejuna del segle XXI, connectats tan sols per la línia invisible del Twitter.

El que més crida l'atenció és que moltes de les idees que apareixen escrites a les pancartes són tan antigues com la humanitat. Es demanen coses tan elementals com que els polítics no robin i es garanteixin serveis tan bàsics com la sanitat o l'educació. En contra de la moda que imperava fins a l'esfondrament de Lehman Brothers, aquesta massa informe reclama més estat. Sí, sí, més estat. Regulació i fins i tot intervencionisme. Va haver-hi una època en què els nostàlgics de Milton Friedman metrallaven a tot el món amb el seu "Com menys estat, millor". I tal com s'explica en l'esgarrifós Inside job , tot això no va ser sinó la coartada intel·lectual que fabricaven uns quants economistes pagats per empreses estil Goldmann Sachs, que es dedicaven a fabricar hipoteques porqueria mentre els seus directius passaven la Visa de l'empresa en prostíbuls de luxe. Quan van caure, per cert, els van rescatar amb diners de tots, cosa que confirmava que aquell dit liberalisme no era res més que un eufemisme per assegurar els guanys i socialitzar les pèrdues. La majoria dels culpables d'aquella catàstrofe van tenir una jubilació d'or i no són a la presó per la senzilla raó que el que van fer, encara que sembli mentida, no era un delicte.

Però aquella vergonya també ha tingut el seu cantó positiu: ha servit perquè hagi nascut una gran resposta col·lectiva. Molts esperaven que els indignats s'acabarien dissolent, però el seu avanç és imparable. I no es tracta tan sols d'un somni, les seves idees ja han començat a ser útils: gràcies a ells, està canviant la percepció de moltes coses i els polítics es mouen i van amb compte. La indignació general amb les pagues extraordinàries a la Diputació no s'entendria sense les seves reivindicacions. Molts dels periodistes que els critiquen tenen inoculat a dins seu, sense saber-ho, el virus dels indignats . És un moviment líquid, que ho està impregnant tot d'una nova ètica. No són a cap partit perquè senzillament són a tot arreu. Benvinguts.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT