Soroll de fregit

“Ara ja cal que vigilis amb el mòbil!”, et diuen rient. I et diuen també: “Ara, cada cop que truquis a algú, abans saluda els del CNI!” Perquè figura -això diuen- que si has fet res massa sonat que posi en perill o qüestioni la unitat d’Espanya, la inviolabilitat del rei o la immaculada forma de la Constitució, els serveis d’intel·ligència espanyols t’espien. T’ho adverteixen els periodistes, els activistes i els polítics. I com que riuen, no saps si prendre-t’ho seriosament o no.

I el cas és que, sigui casualitat o no, cada cop que et truquen des d’un número nou (un número que no tenies desat als contactes) se senten tot de sorolls. Soroll de “fregit”, que en diuen els tècnics de so, però també soroll d’immersió. I sí que et sembla que hi ha més xiulets i més interferències a les trucades.

I et poses a pensar en aquests homes (no saps per què t’imagines homes i no pas dones) del CNI que escolten les teves trucades i llegeixen els teus missatges. El grup de Whatsapp de córrer (“Algú surt a córrer demà?”), el de la loteria amb els companys de la feina (“Nois, no ens ha tocat res”), el de les mares de l’escola (“Fa temps que no anem a fer una cervesa”). I després els que intercanvies amb els amics i els que intercanvies amb el teu amor, tan normals, de vegades enfadats, de vegades alegres; en tot cas, tan previsibles. Preguntes com ara “Què falta per comprar?” o “Tinc unes ganes de cava...” o “El teu fill necessita unes crocs per a natació”. De vegades alguna paraula bonica, algun desig, un retret. Fotos i més fotos de coses de la vostra vida. Res perillós, res que s’hagi d’amagar. I al cap del dia penses: “Foteu-vos, cabrons del CNI. Mireu quina vida tan inoblidable. La duc per vosaltres. Vull que vegeu que bé que m’ho passo, a través dels missatges que m’espieu, tan refotudament domèstics”.