El meu Sr. (J.V.) Foix

Evidentment el tractàvem de vós. La meva germana Ília i jo arribàvem a casa seva amb la panxa plena de papallones. Pujàvem les escales estretes del pis de Sarrià nervioses, conscients que ens rebia un savi i divertides perquè tot era divertit. Ella estudiava literatura a la Central i jo encara estudiava despreocupadament. Dies abans de la cita llegíem i rellegíem la seva poesia i la seva prosa. De vegades es produïa un llampec i creia que l’entenia.

Recordo el barret i l’abric del poeta al penjador del rebedor. Li agradaven les roses grogues que li portàvem i les agraïa amb un somriure escadusser. Ens firmava llibres que recordo de memòria amb dedicatòries de traç insegur: “Quan em dius el teu nom em fas content”, “La mirava de reüll i em somreia”. Era ja molt gran, prim, impecable. Seriós.

Li llegíem en veu alta textos que ell triava. Només petits detalls deixaven entreveure la ràbia que sentia per haver perdut la vista fins al punt de gairebé no poder llegir. Quan sortíem, contentes per l’estona atresorada a la memòria, el comparàvem amb el Beethoven sord i la impotència d’estar aïllat de les fonts del saber. De la vida triada.

Estava tan impressionada que no gosava moure’m de la cadira del menjador, morta de curiositat per una biblioteca que no vaig atrevir-me a tocar i que ara assaltaria sense cap prudència.

Parlàvem del que llegíem i ens agradava. Tenia un posat entre amable i distant, semblava de poc tracte amb la gent, de relacions triades amb l’exquisidesa d’una confiteria. La meva sensació ara és que, fins i tot de vell, era un home independent. Digne de ser anomenat lliure d’esperit.

Ens explicava que durant la seva infantesa, Sarrià estava separat de Barcelona per camps i vinyes. Que hi havia tartanes per als que hi anaven a estiuejar i que sortia a caminar hores cada dia.

Jo parlava poc i procurava ser precisa, demostrar que era digna del temps que dedicava a les filles del fuster de la pastisseria. El seu vocabulari era exuberant i antic, com quan es referia a la senyora silenciosa que ens rebia com “la meva serventa”, davant la nostra estupefacció. Sabíem que cada paraula tenia un sentit. Ell era un home d’ordre, però també, com deia, un “investigador de la poesia”. El Senyor Foix i el poeta Foix.

He entès després que en aquelles hores de conversa ens convidava a dirigir-nos als temes superiors. Sortir de l’anècdota, de la vulgaritat de sentir-nos joves i importants i escriure com si ens penséssim el centre del món i dipositàries de més transcendència que la condició humana. Ho devia aconseguir, perquè em sento incòmoda explicant Foix a través del meu record. Només ho faig com un agraïment. Un record a les persones que quan ets jove un dia et mostren un camí que no persegueix ombres.

Ens explicava la importància que van tenir en la seva formació les lectures a l’Ateneu Barcelonès. Hi baixava caminant des de Sarrià i hi trobava diaris i revistes estrangers i llibres nous. Nosaltres llegíem i ens parlava de música. Dels clàssics, clàssics. Schubert, Schumann, Mozart, Bach.

L’últim dia va fer un útil resum. Una guia que mai no he oblidat. Senyor Foix, què hem de fer: "Llegir, llegir, llegir. Treballar, treballar, treballar. Caminar, caminar, caminar".

L’ARA de J.V. Foix

Avui commemorem l’aniversari de la mort de J.V. Foix dedicant-li el dossier de diumenge. Llegiu-lo. Ens l’expliquen Narcís Comadira, Pere Gimferrer, Enric Casasses, Francesc Parcerisas, Maria Cabrera, Vicenç Altaió i Jordi Nopca, entre d’altres. Comadira explica alguns records personals i tots ells dibuixen quin és el seu J.V. Foix.

Editem també el llibre Revolució catalanista, amb els seus divuit punts de meditació, uns textos publicats entre el 1921 i el 1923 a la revista Monitor. Com tan sovint passa amb els articles que recupera diàriament per a l’ARA Josep Maria Casasús, els textos de J.V. Foix també es revelen actuals. “Si per un plebiscit fos possible d’atorgar a Catalunya el dret a segregar-se territorialment del continent i de constituir-se en paradís flotant damunt la Mediterrània, estem segurs de la majoria imponent que donaria el seu vot favorable”, escrivia un patriota de la llengua.

Aquest dissabte s'ha superat l’escull de la CUP als pressupostos de la Generalitat de l’any 2017. L’horitzó dels propers mesos és incert. Però la possibilitat d’un referèndum és més a prop del que ho ha estat mai. D’una manera o altra el futur dels catalans està en les urnes i en la capacitat de convèncer la majoria que es pot construir, o intentar-ho, aquest “paradís damunt la Mediterrània” del qual parlava el poeta.