Superar-se, superar-ho

Tot el que sembli prou difícil i prou fàcil a la vegada. La cuina, les cançons, l’aquagym. Tot pot esdevenir televisiu. “Televisiu”, per ells, vol dir estrident, ràpid, efectista, banal, breu. I, doncs, fan programes de superació amb aspirants a cuiners, a cantants, a ballarins, a saltadors de trampolí. I el gènere que toquen (en aquest cas, els concursants) per força ha de ser una mica bo, no gaire macat, però tampoc immortal o massa estrany. “Superar-se” els ha de costar una mica, però tampoc no massa. Figura que, sobretot, han de tenir il·lusió i ganes. I la il·lusió i les ganes, a dins de la tele, però cada cop més a fora, també, consisteixen a cridar, abraçar-se als desconeguts i als arbres i acceptar de trepitjar vidres descalç.

Fins ara no patia. Em pensava que no farien un talent show sobre escriptors. Em deia que no farien una gala de sis hores amb tot de crítics llegint originals en veu alta. Però és segur que el faran. Si, per ells, la música és Marta Sánchez; per ells, la literatura serà Paulo Coelho. No faran una gala de sis hores amb un jurat llegint originals en veu alta. Faran un talent show de poesia. La poesia, com la cuina, els sembla entenedora, perquè en veuen només la superfície, la forma, no el relat. Entre els concursants hi haurà un noi de barri humil, un intel·lectualot, una noia sensible, pàl·lida, esprimatxada, sinistra, fràgil i amb tendències depressives, i hi haurà la senyora de fer feines que escriurà amb lletra insegura poesia social. I llegiran poemes. I el llibre guanyador serà el més venut per Sant Jordi. O potser en faran un recull. I a l’interior hi haurà una successió de frases de grafiter, tuits críptics, llistes de la compra rimades, rodolins, declaracions d’amor plenes de diminutius, eslògans de Podem. No volen genis, volen homogenis. (O sigui: frases com aquesta.)