Superiaies a Txernòbil
Diumenge a la nit el 30 minuts va emetre Les àvies de Txernòbil, un retrat commovedor de les dones que s’han resistit a marxar de la zona d’exclusió afectada per les radiacions de la central nuclear. Trenta anys després de la catàstrofe, retornar a l’àrea d’accés prohibit és impactant per a l’espectador: el territori s’ha assilvestrat. Una natura frondosa i uns horts que asseguren la subsistència de les àvies contrasten amb la idea preconcebuda d’una zona que t’imagines morta. A sobre, la vitalitat i l’energia de les àvies descol·loca l’espectador. Són les supervivents d’una mort que semblava assegurada. I al final acabes pensant que tot deu ser qüestió d’actitud. Les àvies han superat els vuitanta anys i sembla que la radiació els hagi carregat les piles. No paren. Sembren, recullen, netegen, pesquen, ordenen, van a passejar, es reuneixen per sopar, reclamen la pensió i reivindiquen els seus drets. Dones valentes que viuen enmig d’una solitud inquietant, amb escassetat de recursos, però que mantenen unes conviccions vitals molt fermes i una alegria existencial molt peculiar.
El reportatge alterna el testimoni d’aquestes dones amb les gravacions d’individus que il·legalment s’endinsen en el perímetre prohibit i desafien el risc de les radiacions: beuen aigua del llac del costat del reactor i s’acosten a les zones on es detecta una radiació més elevada.
La narració juga a provocar la perplexitat de manera creixent en l’espectador: la longevitat i vivacitat de les àvies contrasta amb els controls que fan els geofísics de l’exèrcit. Els militars, equipats amb eines de mesura, recullen els índex de radiació de les dones, les verdures que cultiven, els objectes de casa... I se sorprenen quan descobreixen les xifres elevades resultants.
Les àvies de Txernòbil, més enllà de documentar una situació real, té un missatge implícit que posa en valor la llibertat individual i el vincle emocional amb els teus orígens com a nutrient essencial per a la vida. Però malgrat aquest cant a la vida enmig de tanta devastació hi ha una al·legoria de fons. La realització posa molta insistència visual a mostrar la natura esplendorosa, vigorosa, els boscos atapeïts i la fauna que campa en llibertat. I dedueixes que hi ha, implícita, una mena de lluita de la natura per reconquerir allò que fa tants anys li va arrabassar l’home. El reportatge és una mostra real i a petita escala de les pel·lícules de ciència-ficció nord-americana on s’esdevé l’apocalipsi global al planeta. Però en comptes de Will Smith o un altre superheroi, la Terra quedaria poblada per superiaies molt guerreres.
