Publicitat
Publicitat

'Sursum corda' (però menys)

D'una manera o altra, l'Església catòlica és una d'aquelles institucions que no deixen indiferent. Com en l'acudit de Gila, ningú que pose els peus a la imponent plaça de Sant Pere del Vaticà pot deixar de fer-se la més pertinent de les reflexions: "Quin negoci! I això que van començar amb un pessebre…"

No sembla que siguin temps ideals per a la promoció dels anhels vaticanistes i, tanmateix, la roca de l'Església segueix aquí, rígida i impertorbable. En dos mil anys tot just ha necessitat protagonitzar dos o tres episodis d' aggiornamento . L'últim, i potser el més sorprenent, va ser la conversió d'una part considerable dels ensotanats hispànics a una fe liberal i esquerranosa. El segle XX, amb el seu inventari de revolucions, de canvis de paradigma i d'il·lusions de mudança radical, va penetrar també ben endins de l'estructura eclesiàstica. A pesar del sever i ultratjant càstig rebut en la pròpia carn durant la Guerra Civil -o precisament per això…-, l'Església espanyola va saber orientar-se cap a la democràcia i allunyar-se de la tètrica música de flauta que emanava del Pardo. Montserrat, els capellans obreristes, el bisbe Añoveros: de sobte, la vella muntanya bimil·lenària es descobria amb més reflexos dels sospitats. El meu paisà i enyorat contertulià, el cardenal Vicent Enrique i Tarancón, capitanejava una Església inèdita, bel·ligerant en la seua fe democràtica i disposada a esborrar velles inèrcies oligàrquiques i aristocratitzants.

Tot això, ja és ben sabut, es va acabar a finals dels 70. Entre el 1978, amb l'accés al papat de Karol Wojtyla, i el 1983, amb la dimissió de Tarancón com a arquebisbe de Madrid, se substancia el viratge de l'Església a Espanya i a tot arreu. Joan Pau II, el papa polonès, avesat a la croada permanent contra el comunisme, no veu amb simpatia cap vel·leïtat liberal. Aviat l'esperit del Vaticà II va anar arriant veles. S'acceptaven amb celeritat les jubilacions dels bisbes progressistes i s'encimbellaven partidaris de la nova sensibilitat. De Tarancón a Rouco Varela hi ha un canvi tan gran que semblen dos creients en diferents fes. Ara és el moment de personatges com el també valencià Juan Antonio Reig Pla, un fanàtic que usa el dogma com a impermeable i creu que, a fora, sempre plou. El de Cocentaina, actualment bisbe d'Alcalá de Henares, ha alçat la bandera d'una Església ultraconservadora i xafardera, més preocupada pels hàbits sexuals del veïnat que per anunciar i fer present el regne de Déu. Com a bisbe, Reig no ha dubtat a fotografiar-se amb la bandera franquista a Paracuellos (fent plorar el mateix Blas Piñar), o a fustigar els homosexuals recordant-los l'"infern" que els pertoca. A l'altra banda, els seus enemics han contraatacat publicant velles fotos amb el llavors seminarista Reig convincentment vestit de dona, interpretant a València una obra de teatre de Paul Claudel. O recordant el seu desastrós pas pel bisbat de Castelló, on va perdre cinc milions d'euros en societats d'inversió que finançaven, entre altres productes, el laboratori de la Viagra… Mentre converteix la seua Església en objecte de la riota universal, Reig Pla continua en cursa implacable cap a la successió del mateix Rouco. I, en aquesta ascensió, dir-la i fer-la més grossa cada dia (per a escarni de gais, rojos i liberals) és un mèrit objectiu.

Tot ha tornat, d'alguna manera, a la seua llera secular. Llegir i interpretar l'Evangeli torna a ser un ofici perillós per a teòlegs lliures, mentre que seguir al peu de la lletra el Codi Canònic -la burocràcia del cristianisme- és un mèrit objectiu.

¿Fou un miratge, Tarancón? No és una herència completament dilapidada. L'Església catalana, per exemple, continua servant un aire moderadament aliè a la fúria ultra dels seus col·legues a l'esquerra de l'Ebre. Naturalment, com en qualsevol institució privada, l'Església té dret a organitzar-se internament d'acord amb l'ideari que considere oportú. Més d'un ha hagut de recordar que, durant l'etapa del cardenal Tarancón, es va viure la davallada més gran coneguda del nombre de seminaristes… Potser, per a sobreviure, el Vaticà s'ha de tancar sobre ell mateix. Ha de tornar, per dir-ho així, a l'esperit de la secta que mai va deixar de ser.

Al final, haurem de pensar que el primer i principal enemic del cristianisme va ser l'emperador Constantí, que el va sancionar legalment. La fe en Crist era lliure i ubèrrima mentre va ser perseguida. Convertida en la religió oficial, ha degenerat fins a Juan Antonio Reig Pla. I ara: què més vindrà?

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT