Publicitat
Publicitat

CANTUS FIRMUS

Talent i poder

El llenguatge que utilitzem varia amb el temps incorporant la sensibilitat cultural de cada moment. Així, si fa unes dècades parlàvem de la intel·ligència mesurant-la amb coeficients matemàtics que permetien objectivar-la en una escala numèrica, més tard vam entendre que per valorar-ne la dimensió social calia afegir-hi variables afectives. I vam descobrir la importància de la intel·ligència emocional. Tots aquests canvis no mostren només una evolució atzarosa del coneixement científic, sinó una necessitat social que ens predisposa tant a la descoberta com a l'acceptació de les noves idees. És per això que resultaria de molt interès saber per què els darrers anys hem deixat estar les intel·ligències i hem passat a destacar un nou concepte: el del talent.

EL QUE ARA IMPORTA d'un individu, d'una organització o d'un país, doncs, és el seu talent. I què afegeix de nou la idea de talent als coeficients d'intel·ligència o a la intel·ligència emocional del segle passat? Al seu diccionari etimològic, Joan Coromines ens en dóna pistes molt interessants. El talent, en el grec originari, significava balança i després una unitat monetària valorada pel seu pes en or. Però, probablement, a través de la paràbola evangèlica dels talents va passar a significar capacitat natural que cal aprofitar . Segons Coromines, per tant, allò que és propi del talent és la disposició o la voluntat de fer alguna cosa. El talent afegeix voluntat a la intel·ligència. En definitiva, el talent és la intel·ligència en acció. I m'aventuro a suposar que aquesta valoració del talent per damunt de la intel·ligència a seques es deu al fet que quan els alts nivells de formació de la població no han donat els resultats esperats, ens hem adonat que del que anàvem fluixos era de voluntat. És a dir, que no sabíem fer rendir aquell capital de coneixement que ara ja estava disponible i que, com el mal administrador de l'Evangeli, l'enterràvem sota terra per no perdre'l en lloc de fer-lo treballar.

NO PUC DONAR constància de si aquesta altíssima preocupació pel talent és un fenomen universal o si és particular del nostre país. Però al meu entorn professional tothom parla de talent, mentre que esmentar la intel·ligència et fa semblar del temps de les cavernes. I tinc alguna idea per explicar el perquè d'aquesta insistència gairebé obsessiva entre els catalans. Segons el meu parer, parlem tant de talent perquè hi ha una distància abismal entre el talent que constatem en el pla individual i el que mostrem en el pla col·lectiu, de país. Vull dir que és una evidència empírica que la proporció de catalans amb talent és molt més alta del que ens tocaria per importància demogràfica. I això en tots els terrenys: en el camp científic -en totes les especialitats-, en l'artístic -plàstic, escènic, musical o literari- o en el de l'emprenedoria. En canvi, en el pla col·lectiu, el país no destaca internacionalment com li pertocaria.

PER MI, LA RAÓ és ben clara: el potencial del país és enorme, però no té el poder que es necessita per convertir tota aquesta capacitat en acció. En una nació, la manca d'estat equival a la manca de voluntat. Encara pitjor: en el nostre cas, l'estat foraster al qual pertanyem fa tot el possible per impedir que ens espavilem. Tenim la capacitat per ser un dels països més rics del món, com assegurava Kenneth Rogoff que podríem ser, però Espanya ens pren la voluntat fins a convertir-nos en un país mesell en tots els sentits.

SI ÉS AIXÍ, el nostre desig per al 2012 hauria de ser aquest: que sigui l'any en el qual sapiguem convertir la molta intel·ligència individual en acció col·lectiva. Que a la capacitat per ser nació hi afegim la voluntat de tenir-la.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT